×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

10,4% d’inflació a l’agost: A baix els pressupostos militaristes, amunt els salaris!

La inflació segueix pels núvols. Malgrat la lleu baixada de quatre dècimes respecte a juliol, a causa del descens del preu de carburants i combustibles fòssils, la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) augmenta tres dècimes, fins al 6,4%. CCOO i UGT han de trencar la seva subordinació al Govern i cridar a un pla de lluita per un programa obrer d'emergència i contra els pressupostos militaristes.

Diego Lotito

Jaime Castán

divendres 2 de setembre
Facebook Twitter

L’última estimació de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) situa la inflació a l’agost de 2022 en el 10,4%, mantenint-se des de juny per sobre dels dos dígits. Una evolució de la taxa anual de l’índex dels preus amb una pujada que no es veia des dels anys vuitanta.

Es manté així l’escalada inflacionària, encara que en aquest mes d’agost es registraria un lleu descens de quatre dècimes respecte al 10,8% del passat mes de juliol. Això es deu a la baixada dels preus dels carburants, que van pujar a l’agost de 2021 i, en menor mesura, al descens dels combustibles líquids, major que el registrat l’any anterior.

No obstant això, en una dinàmica oposada, l’INE destaca l’augment dels preus en l’electricitat, alimentació, restauració o paquets turístics. Això es tradueix en què la taxa de variació anual estimada de la inflació subjacent ascendeixi al 6,4%, tres dècimes per sobre de les del mes passat, amb el que se situaria en la més alta des de gener de 1993.

La inflació subjacent és el càlcul de l’índex general de preus, però sense tenir en compte aliments no elaborats ni productes energètics, pels seus preus més volàtils. El que aquest augment sostingut de la inflació subjacent indica és que la pujada de preus, disparada per la guerra a Ucraïna i el preu dels productes energètics, va estenent-se al conjunt de l’economia i dels preus.

Des del Govern la ministra d’Economia, Nadia Calviño, ha assenyalat aquest dimarts que aquesta “caiguda” de l’IPC es deu “als carburants, i a les mesures del Govern”. I es mostra optimista davant les dades: “en principi, la inflació continuarà moderant-se en els pròxims mesos”. Però, pot esperar-se una forta caiguda de la taxa d’inflació?

Si hi ha indicis que el problema de la inflació, com a fenomen de l’economia mundial, pot suavitzar-se almenys per a 2023, la tendència general és que es mantingui com una constant, i fins i tot que empitjori. No sols perquè la guerra a Ucraïna i la crisi energètica té pinta de prolongar-se en el temps, sinó per problemes de fons de l’economia mundial que venen del període anterior, com la crisi de les cadenes globals de subministraments. Com ha assenyalat l’economista marxista Michael Roberts: “Com a mínim, és probable que les taxes d’inflació mundial continuïn sent molt més altes que abans de la pandèmia de la COVID per a aquestes dates l’any que ve, i en el pitjor dels casos, l’economia mundial podria haver entrat en una nova depressió a només tres anys de l’última”.

La inflació s’ha transformat en un càncer mundial que erosiona els salaris i el nivell de vida de la classe treballadora i els sectors populars, ja de per si mateix precaris. En l’Estat espanyol, més de la meitat dels productes o serveis de la cistella de la compra van pujar per sobre del 5% segons l’INE, i l’índex general segueix per sobre del 10%, mentre els salaris ho van fer una mitjana del 2,58%, segons l’Agència Tributària a tancament del segon trimestre.

Com a resposta a aquesta situació, per tota Europa comencen a estendre’s lluites obreres per millores salarials. Tant que fins a la premsa del mainstream parla de que estem a les portes d’una “tardor i hivern calents” per l’increment de la lluita de classes. En l’Estat espanyol, encara que amb retard en relació a altres països com Anglaterra o Alemanya, aquesta dinàmica ja comença a manifestar-se.

A què esperen CCOO i UGT per a cridar a un pla de lluita contra la inflació i els pressupostos militaristes del Govern?

El Govern està ara mateix negociant una pujada dels sous dels funcionaris i del Salari Mínim Interprofessional (SMI). En el millor dels casos aquest podria acostar-se als 1100 euros, atesa la demanda de CCOO i UGT d’un augment del 3,5%, és a dir, 8 punts per sota de la inflació real.

La defensa de la “lluita sindical” enfront de la intransigència patronal que ha fet la ministra de Treball, Yolanda Díaz, és una hàbil maniobra en un doble sentit. D’una banda, li renta la cara a la burocràcia sindical que ha permès que s’arribés a aquesta situació sense plantejar una sola mesura de lluita seriosa, revestint d’un halo de “combativitat” la lluita per les engrunes que està disposat a donar el Govern. Per l’altre, li “puja el preu” a mesures cosmètiques que es proposa adoptar el Govern com l’augment del SMI -que al ritme que anem serà devorat ràpidament per l’espiral inflacionària-, mentre en els fets continuen garantint que les grans patronals mantinguin els seus beneficis. O quina altra cosa és l’infame decret llei d’estalvi energètic que retorna a les elèctriques el que es pretenia recaptar amb l’impost als seus beneficis!

El que calla la ministra "defensora" de les i els treballadors és que està en mans del seu govern la pujada directa del sou per a milions d’assalariats. Començant per revaloritzar immediatament un 11% el dels empleats públics, que sumen 2,3 milions - excloent a militars i policies - i les gairebé 9 milions de pensions, i seguir fent-ho mes a mesos segons l’IPC. Però també per mitjà del SMI, que si passés a una xifra d’acord amb el cost de la vida - que s’estima en 1500 euros per a una persona sola - suposaria un augment salarial immediat per al 47% dels assalariats que cobren per sota d’aquesta xifra. Però cap d’aquestes mesures està en l’agenda de Yolanda Díaz.

Enfront de la carestia de la vida i la inflació, l’únic mètode per a torçar el braç a les patronals és la lluita de classes per un programa d’emergència que faci pagar als capitalistes el cost de la inflació amb els seus beneficis extraordinaris. Un programa que defensi mesures bàsiques com la pujada d’emergència de salaris, pensions i prestacions socials, amb clàusules de revisió salarial automàtiques i mensuals respecte a l’IPC; el control de preus i registres comptables públics, o la reducció de la jornada laboral sense rebaixa salarial per a acabar amb l’atur.

Hi ha sectors de la burocràcia sindical que enfront de la dimensió de la crisi fins i tot arriben a plantejar tímidament algunes d’aquestes mesures. Però ho fan “a la seva manera”, és a dir, com una proposta reformista al Govern. És el cas de Carlos Martín Urriza, economista de CCOO, que en el seu compte de Twitter ha assenyalat que “L’efecte de segona ronda que mostra la [inflació] subjacent té el seu origen en el manteniment i augment dels marges de beneficis, mentre que els salaris negociats només creixen el 1,7% de mitjana entre els quals tenen pactada una pujada (66%) i els que no (34%). […] La manera quirúrgica de conjurar-ho i d’enfrontar una inflació d’origen en l’oferta, com és l’europea, no és pujant tipus d’interès -això és matar mosques a canonades- sinó fixar preus màxims en béns i serveis”.

El control de preus, que com hem dit és una mesura bàsica i urgent, no pot dependre del fet que sigui aplicada pels propis Governs que són la junta d’accionistes de les patronals que augmenten els preus. Aquesta típica “recepta” reformista deixa la solució de la crisi en mans dels responsables d’haver-la generat.

Perquè sigui efectiu, el control de preus ha de colpejar els guanys capitalistes. Per això només pot ser imposat mitjançant la lluita i garantit mitjançant comitès de treballadors i consumidors, aplicat sobre totes les cadenes de productes essencials, des de la producció, distribució fins a la venda en grans superfícies, com plantem en una recent declaració des de la CRT.

Però un programa per a enfrontar la crisi en curs no culmina en aquestes mesures. Perquè la crisi que estem vivint té una dimensió internacional, que és la guerra a Ucraïna deslligada per la reaccionària invasió de Putin i l’escalada militarista de l’imperialisme europeu i nord-americà. El Govern de PSOE i Unides Podemos, com a part de l’OTAN i la Unió Europea, és un puntal d’aquesta deriva guerrerista. Aquest mateix dimarts la ministra de Defensa, Margarita Robles, anunciava nous enviaments d’armes a Ucraïna.

La classe treballadora de l’Estat espanyol té plantejada no sols la lluita pel seu propi benestar, sinó també per paralitzar la maquinària militarista i imperialista que el Govern vol aprofitar per a enfortir la seva opressió i espoliació d’altres pobles d’Àfrica i Orient Mitjà. Això suposa enfrontar els Pressupostos de l’any 2023 que ja s’estan negociant i que pretenen incorporar les primeres grans pujades de despesa militar fins a aconseguir el 2% del PIB en 2030, duplicant la partida actual d’acord amb les exigències dels Estats Units i l’OTAN.

L’esquerra sindical i els corrents polítics que ens reivindiquem anticapitalistes i revolucionàries hem d’apostar per una gran campanya d’organització i lluita contra la inflació i els pressupostos el més àmplia possible. Una campanya aixecada des d’assemblees obertes en cada centre de treball, local sindical o barri, que sumi a la joventut i l’activisme social a la lluita en tot l’Estat, buscant la unitat amb els sectors de tots els sindicats que surtin a la lluita, secundant totes i cadascuna d’elles per a coordinar-les i imposar a les burocràcies conservadores de CCOO i UGT un pla de lluita seriós contra els pressupostos militaristes i per programa de sortida obrera a la crisi. A baix els pressupostos militaristes, a dalt els salaris!


Facebook Twitter

Diego Lotito

Nació en la provincia del Neuquén, Argentina, en 1978. Es periodista y editor de la sección política en Izquierda Diario. Coautor de Cien años de historia obrera en Argentina (1870-1969). Actualmente reside en Madrid y milita en la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) del Estado Español.

Madrid | @diegolotito


Jaime Castán

Nació en Zaragoza. Es historiador, periodista de Izquierda Diario y milita en la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) del Estado Español.

Segueix-lo a Twitter

@JaimeCastanCRT

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

L'ANC convoca a una manifestació davant l'ampliació del delicte de desordres greus

L’ANC convoca a una manifestació davant l’ampliació del delicte de desordres greus

CGT Catalunya: "Més repressió a la protesta a canvi d'eliminar la sedició"

CGT Catalunya: "Més repressió a la protesta a canvi d’eliminar la sedició"

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge

El govern s'assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

El govern s’assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

Rècord d'encariment de la cistella de la compra a l'octubre amb una alça de preus del 15%

Rècord d’encariment de la cistella de la compra a l’octubre amb una alça de preus del 15%

La reforma del delicte de malversació podria afavorir a condemnats pels casos ERE, Noos i Gürtel

La reforma del delicte de malversació podria afavorir a condemnats pels casos ERE, Noos i Gürtel