Catalunya

DIADA CATALUNYA

11S: prenguem els carrers contra la restauració autonòmica. Que la crisi la paguin els capitalistes!

La Diada d’aquest any està signada per l’avanç de la normalització autonómica, la taula de diàleg i dos governs, el català i el “progressista”, que treballen per una sortida en favor de l’IBEX35. La CUP ha de trencar amb el processisme i retirar tot suport al Govern. Cal impulsar una esquerra amb independència de classe de cara als futurs embats per fer efectiu el dret a l'autodeterminació i fer front a la crisi social i econòmica amb un programa anticapitalista.

dimecres 8 de setembre| edició del dia

Imatge de la mobilització de la Diada realitzada en 2018.

Estem vivint la fi d’un cicle de la lluita de classes del moviment democràtic del poble català pel dret a la seva autodeterminació. La repressió judicial i policial, la presó i l’exili, juntament amb una direcció dels partits del processisme incapaç i sense voluntat d’enfrontar al Règim del 78, han derrotat el primer embat d’aquest profund moviment. Avui estem davant un desviament, sobre l’aixafament i la derrota d’aquest.

Previsiblement les mobilitzacions d’aquest 11 de setembre res tindran a veure amb la massivitat d’aquesta jornada en anys previs a la pandèmia. La desmobilització imposada per les direccions independentistes s’abona, a més, de manera especial enguany amb l’avanç de la restauració autonòmica a Catalunya entre el Govern central del PSOE i Unidas Podemos i el Govern de la Generalitat.

La taula de diàleg, sense cap referència efectiva al dret a l’autodeterminació o l’amnistia, o l’acord per a l’ampliació de l’aeroport de El Prat en són les dues principals potes d’un nou full de ruta del govern “progressista” i el de la Generalitat en clau de gestió autonòmica i a favor de les grans empreses.

Els ajuts dels fons europeus Next Generation són el teló de fons que permet aquest intent de normalització autonòmica. El Govern de la Generalitat espera emportar-se la porció més gran d’aquest pastís. Aquestes aproximacions entre Moncloa i Generalitat per construir ponts de negocis a Catalunya a canvi d’estabilitat parlamentària al Congrés es fan enmig d’una forta crisi social i econòmica.

La gestió de la crisi sanitària, econòmica i social del Govern de la Generalitat en plena pandèmia, no ha estat molt diferent a la practicada per exemple, a Madrid per part d’Ayuso.

Segons l’Idescat, el nivell de pobresa a Catalunya va créixer en 2020 un 2,7%. Haurem de veure aquest indicador en 2021 i 2022, quan desapareguin les mínimes mesures de protecció posades en marxa pel govern “progressista”.

Enfront aquesta situació, des del Govern d’ERC i Junts es reprodueixen les mateixes polítiques liberals que ja vam viure amb els governs de CiU. El nombrament ’un ex directiu de La Caixa al capdavant d’Economia és tot un indicador d’això.

El pacte per l’ampliació de El Prat es el més recent exemple, però podem parlar també de la negativa per part de la conselleria de Salut de la internalització del servei 061, actualment amb jornades de vaga a la Catalunya central per les seves condicions o del servei d’emergències mèdiques, en un context de crisi sanitària, ni més ni menys.

Des del Govern es vol continuar en aquesta deriva sense cap tipus d’oposició política, i molt menys, als carrers. Per això volen tornar a convertir la Diada en una nova mostra d’adhesió a les direccions processistes.

La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, feia una crida a que “la força d’aquesta jornada sigui canalitzada cap a la taula de diàleg”. Quelcom que recorda, i molt, a les primeres grans mobilitzacions sota la direcció de CiU i Artur Mas en les que les demostracions de força al carrer pretenien ser utilitzades per a aconseguir una millor financiació per a Catalunya, sempre dins del marc autonòmic del 78.

Sens dubte, la taula de diàleg, que s’ha de reunir la setmana que ve, no és altra cosa que una teatralització en la que el Govern de Pere Aragonès, i especialment ERC, pero també Junts, pretenen encobrir el seu veritable full de ruta amb un vel embellit amb els discursos de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació.

La restauració autonòmica de Catalunya té el seu preu, que no és el mateix per als dos “bàndols”. Per una banda el poder esgotar la legislatura li suposa al Govern del PSOE i Unidas Podemos només mantenir un tracte preferencial amb els partits processistes i deixar-los participar de la festa dels fons europeus; per l’altra el Govern de Pere Aragonès ven les aspiracions democràtiques pel dret a decidir per una pista d’aterratge i la destrucció d’un espai ambiental con La Ricarda, entre d’altres negocis per a la burgesia catalana.

Treure lliçons del primer embat, preparar-se per als següents en lluita contra el règim i el processisme

Enfront d’aquesta derrota i desviament del primer embat, l’esquerra independentista i la CUP exposa crítiques formals a aqueste full de ruta, però manté vigent l’acord d’investidura i el seu paper de suport parlamentari al Govern Aragonés.

No dóna suport a la taula de negociació però manté la treva de dos anys… S’oposa a l’ampliació de El Prat però es manté disposada a seure per negociar els presupostos del Govern de la Generalitat… Una impostura que, de fet, la deixa compromesa com a pota esquerra d’aquesta deriva, como ho va ser durant la dècada passada del projecte fallit del processisme.

El “nou cicle” de la CUP, la seva proposta per a les eleccions del 14F, no condueix a cap lloc diferent que no sigui ser part d’aquest procés de restauració, encara que sigui amb declaracions i gestos “crítics”, o fins i tot participant de mobilitzacions. La CUP hauria de revisar urgentment aquesta política, començant per trencar l’acord d’investidura i retirat qualsevol suport parlamentari als mateixos que pretenen enterrar el moviment democràtic pel dret a decidir a canvi d’una sucosa injecció de diners per als grans empresaris de Catalunya. Quelcom que es tradueix també en retallades i el minvament de drets laborals i socials per a la classe treballadora i els sectors populars.

Per assolir el dret a decidir no es pot anar de la mà dels partits de la burgesia independentista, com va quedar demostrat al 2017. Molt menys, es pot confiar en que aquests impulsaran una sortida a la greu crisi social i econòmica que sofreixen milers de famílies d’ençà que va començar la pandémia que no sigui cap altra que la del rescat als grans empresaris i fortunes.

Enfront això, el seguent embat per a torçar-li el braç a l’Estat espanyol i les seves institucions repressives, passa per posar dempeus una esquerra forta, amb un programa anticapitalista i sota una perspectiva d’independència de classe i impulsar mobilitzacions als carrers que no estiguin controlades pels mateixos partits processistes.

Només d’aquesta forma el poble català podrà tenir una verdadera alternativa de classe a les direccions existents i establir les bases per a una lluita en comú amb la classe treballadora i els sectors populars de la resta de l’Estat contra el Règim del 78. L’autodeterminació de Catalunya i la seva república, ja sigui independent o federada a altres repúbliques que neixin de les ruïnes del règim, serà obra de la classe treballadora o no serà.




Comentaris

Comentar