×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Gramsci, l’acció directa i l’Estat

A propòsit de Lectures gramscianes: història, política i classes socials, de Leandro Galastri.

Juan Dal Maso

dimarts 15 de novembre
Facebook Twitter

Leandro Galastri és professor de Ciència Política a la Unesp de Marília a Brasil, editor del blog marxismo21 i de la revista Praxi i Hegemonia Popular, publicada per la International Gramsci Society-Brasil (IGS-B). Va ser secretari general de la IGS-B (2017-2019) i membre del seu Consell Nacional (2019-2022). També és autor de Gramsci, marxismo y revisionismo (Autores Associados, 2015). Leituras gramscianes: história, política e classes sociais, acaba de ser publicat enguany per l’editorial Lutas anticapital.

Aquest llibre aborda diverses problemàtiques relacionades amb el pensament de Gramsci, a partir d’un conjunt d’articles publicats prèviament en diferents revistes i reordenats, i treballats com a part d’un sol text unitari, l’objectiu del qual és pensar el llegat teòric de Gramsci en funció de desenvolupar una perspectiva de lluita política extrainstitucional.

El pròleg de Marcos Del Roio destaca la perspectiva plantejada per l’autor i l’actualitat de temàtiques gramscianes com les d’hegemonia, bloc històric i relacions de forces, així com la qüestió de l’americanisme i la seva continuïtat sota l’ofensiva neoliberal a través de la ideologia del consum.

El llibre compta amb vuit capítols i un últim apartat de conclusions generals. En aquest article realitzarem una breu ressenya, per comentar al final algunes qüestions que queden plantejades per a la discussió, a partir d’aquesta intervenció de Galastri, que –com intentarem mostrar– resulta més que oportuna en un moment com l’actual.

Gramsci i la qüestió polític-militar

El primer capítol es titula “Materialismo histórico, Gramsci y violencia política”. A més de que les qüestions plantejades en ell són molt importants, resulta una bona estratègia per captar l’atenció de qui llegeix, perquè presenta –a la meva manera de veure– una de les principals aportacions del llibre, al mateix temps que evidencia la intenció polèmica de l’autor respecte de les lectures que associen a Gramsci exclusivament amb una construcció gradual d’hegemonia cultural.

Galastri reprèn la qüestió de la violència i la seva relació amb l’Estat en la tradició marxista, posant en discussió les aportacions d’Engels, Lenin i Rosa Luxemburg. Destaca que, en relació amb Gramsci, l’oblit del seu tractament sobre la qüestió de la violència, més o menys sistemàtic en l’acadèmia, resulta un important obstacle per a la compressió de la teoria gramsciana de conjunt i especialment en relació als temes de l’Estat i l’hegemonia (p. 39).

Apel·lant als treballs d’Eros Fracescangeli i altres autors, juntament amb els escrits gramscians del període, Galastri reconstrueix simultàniament la història de la conformació dels Arditi del Popolo i els posicionaments de Gramsci sobre la seva acció i sobre com respondre a la violència feixista. En aquests escrits, Gramsci assenyalava l’afinitat entre la pràctica dels Arditi del Popolo i el programa d’establir una milícia obrera, i ressaltava la importància de la resistència armada a l’avanç del feixisme.

Hi ha diferents mirades sobre la posició de Gramsci cap als Arditi del Popolo. Galastri recull les expressions de Gramsci en les quals va manifestar afinitat amb l’organització, però Fracescangeli planteja –destacant el posicionament de Gramsci i L’Ordine Nuovo com substancialment positiu respecte dels Arditi del Popolo– que Gramsci mai va enfrontar obertament la política sectària que el comitè executiu del PCd’I va assumir enfront d’ells, sota la direcció de Bordiga.

Més enllà d’aquesta qüestió puntual, apareix amb claredat en la reconstrucció de Galastri la importància assignada per Gramsci a la qüestió de la violència revolucionària. Això es pot constatar també pel testimoniatge d’Athos Lisa a propòsit de les converses amb Gramsci en la presó, en les quals aquest informava la direcció del partit:

"Respecte al "problema militar i el partit" [Gramsci] fixava els següents conceptes: la conquesta violenta del poder exigeix del partit del proletariat la creació d’una organització de tipus militar, que malgrat la seva forma molecular, es difongui en totes les ramificacions de l’organització estatal burgesa i sigui capaç de vulnerar-la i d’assestar-li forts cops en el moment decisiu de la lluita. Però el problema de l’organització militar ha d’entendre’s com a part d’una acció més àmplia del partit, en el sentit que aquesta particular activitat pressuposa una estreta interdependència amb tota l’acció del partit mateix i amb el desenvolupament ideològic d’aquest. Aquesta forma particular d’activitat no ha de ser considerada com una part purament tècnica, sent el factor polític l’element fonamental que determina el seu grau d’eficiència i la seva capacitat. Dels elements encarregats de dirigir aquesta activitat es requereixen sempre qualitats poc comunes que, en un cert sentit, estan en relació amb el nivell ideològic del partit. La revolució proletària –deia– implica, en definitiva, el desplaçament de les relacions de força militars en favor de la classe treballadora. Però per relacions de força militars no s’ha d’entendre exclusivament el fet de la possessió de les armes o dels contingents militars, sinó la possibilitat per al partit de paralitzar els ressorts principals de l’aparell estatal. Per exemple: una vaga general desplaça en favor de la classe treballadora les relacions de força militars. Com a condició indispensable per a la guerra civil considerava necessari tenir un exacte coneixement de les forces enemigues. Respecte de les forces militars italianes, examinades globalment, enumerava les següents: el contingent militar i els cossos especials, com ara els carabiners, la milícia, la PS i els oficials retirats. A aquests últims cossos els atribuïa un gran valor com a força militar i política. Catalogava als trens blindats com un dels més importants mitjans tècnics ofensius de l’adversari, tenint en compte la conformació geogràfica d’Itàlia. Un tren blindat –deia– que recorre el litoral adriàtic o jònic immobilitza i pot sembrar el terror en poblacions senceres, on el partit no hagi creat una organització militar, capaç d’oposar a aquests poderosos instruments de la burgesia, tota una acció que paralitzi en part la seva eficiència".

Galastri reprén després les elaboracions carcerlaries de Gramsci sobre la qüestió militar i la de l’arditisme i mostra que la crítica de l’arditisme com a mètode oposat al d’una política de masses no significa un abandó de l’acció directa. Sense entrar en massa detall, es pot afirmar que, en els Quadernos de la prisión, Gramsci qüestiona l’arditisme com una estratègia que pretengui reemplaçar el rol de les masses, però ho troba més adequat si els arditi "formen part d’un organisme complex i regular" (C8 §244), sigui partit o moviment de masses. Això està lligat al seu torn a les reflexions sobre la necessitat d’articular guerra de posició i de maniobra i els tres nivells de relacions de forces, en els quals el militar és més polític-militar que tècnic militar. En qualsevol cas, les crítiques de Gramsci a l’arditisme, com bé assenyala Galastri, no són una crítica de l’accionar polític-militar, sinó de la seva falta de vinculació amb una estratègia en la qual les protagonistes siguin les masses.

En síntesi, l’aportació d’aquest primer capítol resulta fonamental per reposar la importància que la violència i la qüestió militar tenen en la concepció gramsciana de la política.

Relacions de forces i revolució passiva

El segon capítol, titulat “Estrutura, superestrutura e a análise política da história”, reprén les reflexions gramscianes sobre la qüestió de la relació entre estructura i superestructura i la construcció d’un model alternatiu per part de Gramsci amb l’anàlisi de situacions i relacions de forces. Galastri explica, prenent la referència de Ludovico Silva, com el fet de transformar una metàfora arquitectònica com la d’estructura i superestructura en una “teoria científica” va incidir en les interpertaciones economicistes del marxisme. A l’inrevés d’aquestes interpretacions, Gramsci pren la imatge de l’estructura i la superestructura com una metàfora i defineix les claus de lectura del famós “Prólogo” a la Contribución a la crítica de la economía política en nuevos términos. D’una banda, assenyala que és en la superestructura que els éssers humans prenen consciència dels conflictes existents en l’estructura, de manera tal que la ideologia deixa de ser exclusivament falsa consciència i constitueix un element necessari d’un moviment històric revolucionari. Per un altre, Gramsci avança en un model d’anàlisi que subsumeix els nivells d’estructura i superestructura però alliberant-los de la interpertació literal de la societat com un edifici, a través de la problemàtica de les relacions de forces. Reprenent aportacions de Burgio i Frosini, Galastri reflexiona sobre com la reelaboració de la problemàtica d’estructura i superestructura està associada a la qüestió de la traducibilitat dels llenguatges i la pròpia traducibilitat entre teoria i praxi, de manera tal que l’anàlisi de la realitat econòmic-social es torna part d’un pensament polític pràctic, vinculat amb la lluita per l’hegemonia i, per tant, amb l’anàlisi de les relacions de forces i sobretot amb les iniciatives tendents a modificar-les.

De la relectura del “Prólogo” de 1859 deriva Gramsci també la conceptualització de la qüestió de la revolució passiva (l’exemple històric primari de la qual és el Risorgimiento). Amb aquest tema s’inicia el capítol 3, que porta per títol “História, Revolução passiva e jacobinisme”. Galastri reposa les anàlisis de Kanoussi i Mena sobre la qüestió de la revolució passiva, arribant a una definició general que permet comprendre aquest fenomen, especialment durant el segle XX (en el deixant de l’americanisme-fordisme):

"La revolució passiva és principalment, en la seva profunditat material, un mecanisme de reacció de les classes dominants a la contradicció permanent de la relació entre el desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció que les tanquen en una determinada formació social capitalista. Aquesta contradicció es manifesta, en la seva forma més concreta, en el creixement de la producció enfront de la restricció permanent del consum. Així, la presència de l’Estat és inevitable en un procés de mediació que necessita conferir a les masses treballadores, o almenys a una part d’elles, un poder adquisitiu que sostingui la producció capitalista, però que al mateix temps creï pràctiques de consum i de vida que romanguin en l’horitzó de la concepció burgesa del món".

L’autor associa aquesta categoria amb una temptativa d’estabilització del bloc dominant, un procés de modernització sense revolució que busca disgregar a les classes subalternes i que al seu torn implica que la guerra de posicions sorgeix no d’una decisió de la classe treballadora de lluitar d’aquesta manera sinó d’una situació d’equilibri entre les classes. Reprenent les pròpies reflexions gramscianes, entre elles les de C15 §11, i les de Nicola Badaloni, Galastri ens recorda (p. 112) que:

"... la guerra de posició no és una tàctica triada lliurement per les classes subalternes, sinó que sorgeix en una situació d’equilibri de forces que aquestes classes no poden evitar. Aquest equilibri, al seu torn, tampoc és desitjat per les classes dominants, sinó que els és imposat pel desenvolupament de l’escissió de les classes subalternes en relació amb la concepció dominant del món. L’escissió s’estableix i desenvolupa quan la nova classe fonamental s’organitza conscientment, dirigint a altres classes aliades per a prendre el control polític de les forces productives i elaborar una nova concepció de la societat. El desenvolupament d’una situació d’equilibri de forces en tal moment històric és una possibilitat concreta, en la qual les velles classes dominants es valen del procés de revolució passiva per a imposar o intentar la desintegració de les classes subalternes en el seu conjunt, per a forçar-les al replegament polític i a la fragmentació de la seva unitat estratègica. És una amenaça dinàmica i permanent que, quan té èxit, fa que es perdin progressivament les posicions aconseguides i durament mantingudes pel bloc de classes subalternes i es desmantelli la seva cohesió, mitjançant la desarticulació de l’equilibri a favor de les antigues classes dominants, dut a terme per la tàctica de la revolució passiva".

La reflexió sobre la revolució passiva i el seu caràcter conservador és consubstancial amb la revaloració del jacobinisme practicada per Gramsci en els Quadernos de la prisión, que Galastri represa marcant afinitats i diferències amb la mirada de Sorel i recuperant la vinculació entre jacobinisme, revolució i hegemonia. Tanca el capítol una exposició de la problemàtica del bloc històric en Sorel i en Gramsci, assenyalant la diferència de la perspectiva gramsciana amb el sindicalisme revolucionari, però també la importància atorgada per Gramsci a l’auto-educació de la classe obrera a través de la lluita de classes i l’experiència de la producció, reprenent la “moral dels productors”. Més en general, Galastri assenyala la importància del diàleg amb Sorel per pensar els problemes elaborats per Gramsci.

Viatge a la segona postguerra

El capítol 4, “Gramsci, Althusser e as formes de um diàleg possível”, torna sobre la relació entre Althusser i Gramsci, proposant alguns eixos per repensar-la (no excloents en relació a altres possibles). Té en compte els aspectes més evidents, val dir, aquells vinculats a les afinitats entre la reflexió gramsciana sobre els aparells hegemònics i les elaboracions d’Althusser sobre els Aparells Ideològics de l’Estat (AIE), així com sengles reflexions sobre Maquiavel per pensar la pràctica i la concepció marxista de la política.

Més cridanera és l’exploració que realitza Galastri entre la concepció historicista de Gramsci aplicada al propi esdevenir del marxisme i la intervenció d’Althusser sobre el marxisme com a “teoria finita”:

"Un altre tema a través del qual és possible albirar una aproximació entre les reflexions de Gramsci i Althusser és l’aproximació al marxisme que el pren com històricament determinat, és a dir, com un pensament propi del seu temps i sense predestinació històrica. Es tracta de la lectura del marxisme com una concepció plenament subjecta a la superació històrica, una vegada superades les condicions materials i simbòliques que li van donar origen. Per a Althusser, aquesta tesi es defineix per la idea del marxisme com a “teoria finita”. Per a ell, aquesta expressió significa dir, essencialment, que la teoria marxista és completament diferent, diferent de qualsevol filosofia de la història que pretengui abastar tota l’evolució de la humanitat pensant-la efectivament, i que es proposi definir, per endavant i de manera positiva, un objecte com el comunisme. La teoria marxista, segons l’autor francès, ha de deixar de costat la temptació de convertir-se en una filosofia de la història (tendència que va dominar, per exemple, la Segona Internacional). El marxisme s’inscriu en la fase actual existent, es limita a aquesta fase. És sobre la base de la "societat actual que es pot pensar en la transició (dictadura del proletariat, a condició que aquesta expressió no es distorsioni instrumentalment) i en l’extinció de l’Estat".

Galastri vincula aquesta reflexió amb els planteos gramscians sobre la historicitat de la filosofia de la praxi. Est plantejo és molt interessant perquè és una manera de ressaltar, a més de la cerca d’afinitats com a tal, que en el propi Althusser hi havia un component de historicisme, per més que ell mateix hagués mantingut la crítica del historicisme al llarg de totes les etapes de les seves reflexions sobre Gramsci. Que el marxisme sigui una “teoria finita” suggereix una afinitat fonamental amb la idea gramsciana que el marxisme mateix està subjecte al procés de caducitat de totes les filosofies i ideologies, en aquest cas particular en relació directa amb la lluita pel comunisme i la superació de la societat de classes i l’Estat. Això, al seu torn, introdueix una interferència en la concepció althusseriana de la història com a història conceptual.

En el capítol 5, “Gramsci, Poulantzas e a transição socialista”, Galastri realitza una operació de lectura audaç: estableix un diàleg entre Gramsci i Poulantzas que reconeix les afinitats entre les anàlisis de l’autor greco-francès i el comunista sard a propòsit de la temàtica de l’Estat integral, però sense defensar la perspectiva eurocomunista de Poulantzas. Potser per força del costum, per ser utilitzats generalment com una justificació un de l’altre, Poulantzas i l’eurocomunisme o les variants de canvi de l’Estat burgès des de dins, sembla una lectura poc usual. Però al llarg de la seva argumentació, Galastri marca bé els límits del propi Poulantzas i les vies possibles d’un diàleg crític amb les seves elaboracions, sense adoptar les posicions eurocomunistes.

El capítol 6, que es titula “Fordisme, proibicionismo e dessublimação repressiva: a questão sexual no capitalisme do século XX em Gramsci e Marcuse”, ofereix una interessant comparació entre les lectures de Gramsci i Marcuse a propòsit de la regimentació de la vida quotidiana i especialment dels costums en el terreny de la sexualitat per part del capitalisme, comparant les posicions de Gramsci sobre l’americanisme i la política de regimentació de la vida privada dels obrers i la lectura de Marcuse sobre la mateixa qüestió com a part de les tendències a la integració dels subjectes en el capitalisme de postguerra (i per extensió, del capitalisme actual). Al final del capítol planteja una mirada sobre la situació del moviment obrer a Europa, que diferencia de les revoltes llatinoamericanes després de les quals van sorgir governs “postneoliberals”:

Encara que la capacitat de consum i l’estructura social del benestar es veuen cada vegada més amenaçades per la progressiva aplicació de mesures politicoeconòmiques neoliberals després de la caiguda del Muro de Berlín i la dissolució de la Unió Soviètica, la percepció de la profunditat política d’aquests canvis no sembla haver arribat encara a la classe treballadora, o bé no ha creat en ella nous desitjos de llibertat. Quedaria la possibilitat, suggerida per Marcuse, de verificar el potencial revolucionari d’altres classes i fraccions de classe que no siguin estrictament els obrers de les fàbriques, opció que espera iniciatives polític-teòriques de nou tipus per part del pensament marxista.

Aquesta conclusió em sembla poc fonamentada (sense perjudici que la classe obrera actual no pot reduir-se al proletariat industrial). D’una banda, perquè les lluites del moviment obrer a Europa (França, 1995) van marcar un punt fonamental de resistència l’ofensiva neoliberal i han ressorgit periòdicament, qüestionant les precarització de la vida, en els últims anys, tant a França, com a Itàlia, amb nous moviments obrers de composició multiètnica així com més recentment a Anglaterra, fins i tot amb mètodes radicalitzats com la recent vaga de les refineries a França. Però la intervenció del moviment obrer no es redueix a Europa, com es pot veure en el procés de la “Generació O” als Estats Units, a l’Iran i altres països. Cert és que aquests processos no tenen un programa revolucionari explícit, però tampoc el van tenir les revoltes llatinoamericanes de fins dels ‘90 ni les recents revoltes que van recórrer el món abans de la pandèmia (en les quals el moviment obrer tradicional va actuar diluït en la multitud). Cal recordar que la pròpia tesi de Marcuse es va veure fortament qüestionada pel procés dels ‘68 en què el moviment obrer va jugar un rol fonamental, tant en els centres imperialistes com en la perifèria.

Classes socials i grups subalterns

En el capítol 7, “Classes sociais e grups subalternos: distinção teòrica e aplicação política”, Galastri aborda la qüestió de les classes socials i els grups subalterns, reprenent les intervencions de Guido Liguori i altres autors, per assenyalar que la categoria de grups subalterns implica un enriquiment de la qüestió de classe. Prenent i comparant diverses perspectives, entre elles les de Marx, Thompson, Bensaïd i Poulantzas, planteja una discussió sobre la formació de la classe.

Galastri destaca que la concepció de Gramsci no suposa ni que les classes són entitats empíricament delimitables ni llocs ocupats per individus en una estructura que els transcendeix. Es proposa explorar els abastos de l’elaboració gramsciana sobre el tema, assenyalant els seus múltiples nivells (pàg. 196-197):

"Gramsci estudia als subalterns a través de tres tipus d’enfocament: el desenvolupament d’una metodologia d’historiografia subalterna; la producció en si mateixa d’una història de les classes subalternes; l’elaboració d’una estratègia política de transformació basada en el desenvolupament històric i l’existència dels subalterns. Mitjançant aquest triple enfocament, Gramsci crea un nexe de convergència entre diversos dels seus conceptes".

Reprenent les relacions entre la noció de “grups subalterns” que és més abstracta i més àmplia que la de “classes socials”, Galastri explora aquests tres nivells de les reflexions gramscianes, anant de la reflexió historiogràfica a la política, esfera en la qual es conformen les classes, (p. 202):

La meva hipòtesi és que si les classes es formen en la lluita política, ho fan a partir de fraccions dels grups subalterns que prenen la iniciativa conscient de qüestionar l’hegemonia burgesa en alguna de les seves dimensions.

Si bé el recorregut que realitza Galastri permet repensar la qüestió de les classes subalternes, en quina mesura és un concepte de classe o de grup, en quina mesura la subalternitat és una condició social o política i la diferència entre la constitució subjectiva de la classe dominant (unificada a través de l’Estat) i les classes subalternes, la hipòtesi que les classes es formen en la lluita presenta diversos problemes. El problema principal d’aquesta posició és que confon la formació amb l’organització i en aquest pla difumina la qüestió de les relacions de forces objectives, presa com a vàlida en els capítols 1 i 2 del llibre. Això va acompanyat de l’afirmació d’una relació necessària no demostrada entre el reconeixement de l’existència objectiva de la classe treballadora pel seu rol en la producció i l’afirmació que aquest rol implica automàticament una acció política conscient per part del col·lectiu de treballadors, la qual cosa portaria a l’economicisme. La pròpia posició de Gramsci mostra que es pot reconèixer un nivell de relacions de forces socials objectives sense per això desconèixer les complexitats del procés de subjectivació política. Al seu torn, si la classe es forma per fraccions de diferents grups subalterns (que podrien tenir per tant diferents pertinences de classe), el concepte de classe podria acabar deslligant-se de la crítica marxista de l’economia política cap a alguna mena de conceptualització de grup o bloc amb majors ambivalències que el concepte de classe. Coincidim amb Galastri en la centralitat de la lluita de classes per a la pròpia auto-educació i auto-organització de la classe, però la pròpia lluita de classes implica posicions objectives de classe.

Tanca el capítol una sòlida explicació de per què els estudis subalterns acaben embellint i eternitzant la condició de subalternitat mitjançant un particularisme populista.

Contrapunt i contratemps

El capítol 8, “Contraponto e contratempo com contribuições metodològiques per a uma historiografia dos subalterns”, posa en discussió les nocions de contrapunt (utilitzada per Edward Said i Giorgio Baratta) i contratemps (utilitzada per Bensaïd) per pensar la història de les classes subalternes i la política.

La reflexió sobre la qüestió del contrapunt com a manera de comprendre la coexistència i combinació de diferents maneres de comprendre els mateixos processos des de diferents contextos històrics, polítics i culturals, apareix com una contribució molt interessant en funció de pensar la forma concreta que es donen els processos històrics i una forma igualment concreta capaç de combinar la generalització amb l’atenció a les particularitats:

"El mètode del contrapunt permet comprendre els fenòmens culturals, literaris i, afegiríem aquí, polítics, tot això en una pràctica de recerca retrospectiva, a la llum dels processos de descolonització [...] Volem proposar aquí que el contrapunt, per tant, pot entendre’s com un mètode d’historiografia específic dels grups subalterns, atenent el que adverteix Gramsci quan afirma que la llista dels seus criteris metodològics per a una historiografia subalterna “pot concretar-se a més amb fases intermèdies o amb combinacions de més fases [...] Es poden construir molts cànons de recerca històrica examinant les forces innovadores italianes que van guiar el Risorgimento nacional...” [...] Avancem la proposta que el mètode del contrapunt és capaç, com demostra Saïd per als estudis de la cultura, de comprendre els processos històrics particulars de constitució de grups subalterns de formacions socials territorials específiques en les seves relacions centro-perifèries / metròpolis / hegemònic-subaltern / imperial-dependent".

Per part seva, Giorgio Baratta reprén a Saïd i la qüestió del contrapunt, per pensar el problema de la traducibilitat i la dialèctica en Gramsci:

"La novetat metodològica introduïda per Baratta, recolzat en Saïd, consisteix a articular les categories de dialèctica i traducibilidad –ja velles conegudes del materialisme històric i actualitzades per la lectura de Gramsci en el seu debat amb el revisionisme– amb la de “contrapunt”. La traducibilidad admet i teoritza la possibilitat de traducció recíproca entre llengües i cultures. En l’àmbit teòric, pot donar-se entre els llenguatges de la filosofia, la política i l’economia. En l’àmbit pràctic, entre diferents cultures nacionals “en o de” un mateix concepte històric [...] La dialèctica opera en les mateixes dimensions, articulant distincions i diferències, contradiccions i oposicions. En la pràctica política, aquestes categories informen de la complexitat de la lluita per les hegemonies en el pla social i econòmic. L’expressió “contrapunt”, encara que no provingui de la ploma de Gramsci, ajuda a pensar la “filosofia de la praxi”, a traslladar aquest fèrtil nucli del pensament de Gramsci a les relacions polítiques, internacionals i culturals del món contemporani".

Per a Galastri, el contrapunt permet repensar la dialèctica de manera més fluida, combinant les “contradiccions-oposicions” amb les “oposicions-distincions” i d’aquesta forma aconseguir una comprensió concreta, tant dels processos històrics com de les expressions culturals o les construccions teòriques, la qual cosa pot fer-se sabent que contrapunt i dialèctica no són exactament el mateix i que tampoc marxen sempre junts, per la qual cosa és necessària “la capacitat analítica de lliure passatge, anada i vinguda, d’una per a l’altre” (p. 219).

Galastri rescata així mateix la noció de contratemps, utilitzada per Daniel Bensaïd en diversos treballs, com a clau per a comprendre que el “temps no-lineal, no-contemporani, intermitent i discordant és fet fallida per la política i l’estratègia, per les lluites de classes”. El contratemps permet pensar les contradiccions i desajustaments dels processos històrics, evitar caure en visions objetivistas que devaluen el rol dels subjectes i traçar una lectura de la història sense etapes preconcebudes.

Conclou el capítol assenyalant que la utilització de totes dues categories, contrapunt i contratemps, resulta útil per a pensar la història de les classes subalternes així com la crítica de la permanència del poder colonial eurocèntric.

A manera de conclusió

Aquest llibre de Leandro Galastri constitueix una contribució original al debat gramscià. Al llarg d’aquesta ressenya, hem anat plantejant alguns punts de desacord amb la mirada de l’autor, no obstant això els quals coincidim amb el seu plantejo fonamental: el seu èmfasi en la necessitat de pensar la política de la classe treballadora en clau extrainstitucional, reivindicada en els seus comentaris finals. Est plantejo és summament important en l’actual context llatinoamericà i del Brasil en particular. Anar més enllà de les lectures que van postular a Gramsci com el punt de suport per a pensar la “transició democràtica” és central; no sols com a ajust de comptes amb les apostes de la intel·lectualitat llatinoamericana en el passat sinó sobretot per les greus limitacions de la concepció històricament sostinguda pel PT que la política comença on acaba la lluita de classes.

Notes

[1] Francescangeli, Eros, Arditi del Popolo. Argo Secondari e la prima organizzazione antifascista (1917-1922), Roma, Odradek, 2000, p. 103.


Facebook Twitter
Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

L'ANC convoca a una manifestació davant l'ampliació del delicte de desordres greus

L’ANC convoca a una manifestació davant l’ampliació del delicte de desordres greus

CGT Catalunya: "Més repressió a la protesta a canvi d'eliminar la sedició"

CGT Catalunya: "Més repressió a la protesta a canvi d’eliminar la sedició"

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge

El govern s'assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

El govern s’assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

Rècord d'encariment de la cistella de la compra a l'octubre amb una alça de preus del 15%

Rècord d’encariment de la cistella de la compra a l’octubre amb una alça de preus del 15%

La reforma del delicte de malversació podria afavorir a condemnats pels casos ERE, Noos i Gürtel

La reforma del delicte de malversació podria afavorir a condemnats pels casos ERE, Noos i Gürtel