Món obrer

INTERINS

Acord entre govern central i sindicats: una traïció a la lluita dels treballadors interins del sector públic

Després de la garrotada rebuda des dels tribunals i des de Brussel·les per abús de la temporalitat en l'Administració Pública, CCOO i UGT han tancat aquest dimarts un acord amb el Govern central que traeix les demandes essencials d'aquest col·lectiu de treballadors i que implica que molts d'ells vagin al carrer.

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

dimecres 7 de juliol| edició del dia

L’acord s’ha pretès vendre com la fórmula perfecta per a reduir la temporalitat en l’Administració Pública a xifres homologables a les existents en l’entorn europeu (la mitjana europea és un 8%), partint del 30% existent en l’actualitat. No obstant, molts dels llocs no seran coberts per personal públic, sinó que, per contra, per a molts sectors de l’Administració servirà de plataforma per a subcontractar més serveis públics per al sector privat i, d’aquesta manera, precarizar encara més la situació actual de les plantilles.

La precarització i la privatització dels serveis públics és moneda de canvi habitual en l’Administració des de fa més d’una dècada, sobretot després de la crisi de 2008 i les polítiques d’amortització de llocs i la baixa taxa de reposició del personal públic. Aquestes s’han encebat sobretot en sectors essencials de l’administració, com ara Sanitat, Educació o els Serveis Socials. Quelcom que el Govern “més progressista de la història”, no ha deixat d’implementar, com demostren les polítiques precaritzadores que continuen sent clar exemple l’augment de la ràtio en l’ensenyament, amb la llei Celaá o la continuïtat en la deterioració i desmantellament de la Sanitat o els Serveis Socials.

Davant aquesta situació les burocràcies sindicals de CCOO, UGT i CSIF, més enllà de denúncies generalitzades i de cara a la galeria, han signat acord rere acord amb governs del PP, el PSOE i ara amb el Govern del PSOE y Unidas Podemos.

Estabilitzar places, però no persones

L’acord afecta a un nombre indeterminat de treballadors de l’Administració, 800.000 per als sindicats i 300.000 per a l’Administració. Quelcom molt inquietant si pensem en com estan funcionant els mecanismes de control sindical sobre aquest aspecte tan essencial, per a saber què passa amb aquests llocs i evitar que es perdin en favor del sector privat i garantir els seus drets.

Amb l’acord aconseguit el que es pretén és convocar de manera massiva ofertes públiques d’ocupació que són presumptament il·legals atès que superen amb escreix el període màxim establert en la pròpia llei vigent recollida en l’Estatut Bàsic de l’Empleat públic del temps màxim per a convocar opoosicions. Quelcom que com han vingut denunciat les i els treballadors afectats possibilitava, davant el flagrant incompliment i frau de la llei per l’abús de la temporalitat per a llocs estructurals, l’accés dels afectats als seus llocs de manera directa als seus llocs de treball. Les i els treballadors interins de l’Administració Pública no tenen per què pagar en les seves carns l’abús de la precarització d’una gestió que els ha condemnat i sotmès a pitjors condicions. A més, no seria la primera vegada que es fa una regularització directa i, de fet, fa pocs mesos el Govern Canari va anunciar que estabilitzaria a 3.000 treballadors interins de la seva administració sense passar per una oposició.

No obstant, en aquest cas s’ha optat per estabilitzar les places, però no a les persones que les estaven ocupant produint-se un gegantesc ERO encobert en el si de l’Administració Pública d’un volum infinitament major que el que s’ha produït en tot el sector financer, que es xifra en uns 35.000 llocs. En aquest cas estem parlant en xifres per sobre de 800.000.

La reforma aprovada posarà contra les cordes a aquest col·lectiu atès que després de molts anys de serveis es veuran sotmesos a proves, sobretot d’una memorització absurda, i sobre qüestions que en molts casos no són utilitzades en els treballs concrets que cal desenvolupar en el si de l’Administració. A més, es tracta d’un personal que ha vingut demostrant la seva vàlua en el seu quefer diari. Persones que es veuran al carrer, en molts casos amb càrregues familiars i que, per edat, situació personal i familiar, tindran enormes dificultats per a poder preparar-se un sistema d’oposició basat en criteris de principis del segle passat.

Un pacte per a rentar-li la cara al Govern “progressista”

El pacte incideix en què a partir d’ara els contractes temporals tindran una durada màxima de tres anys, de manera que aquestes places hauran d’incloure’s en les oposicions futures que han de sortir en aquest termini màxim establert. Quelcom que no deixa de ser irònic, atès que el propi acord comença incomplint aquesta directriu temporal en establir que el procés d’estabilització haurà d’estar resolt per al 31 de desembre de 2024 i que afectarà les places ocupades temporalment anteriors al 31 de desembre de 2020, però sobretot per a aquelles que no s’hagin inclòs en els processos de 2017 i 2018. Per tant, és clar que aquests terminis se superaran folgadament, almenys en aquesta etapa transitòria, podent arribar alguns a resoldre’s en pràcticament set anys. I una regulació que estableix alguna cosa que ja era així prèviament, com si d’un gran assoliment es tractés.

D’altra banda, l’Administració i com a forma de penalització i compensació al treballador per l’acomiadament, si supera aquest termini de tres anys, haurà d’indemnitzar al personal afectat amb 20 dies per any de treball i amb un topall de fins a 12 mensualitats. És a dir, que la compensació als treballadors se situa en els nivells dels costos per acomiadament que estableix l’Estatut dels Treballadors per a acomiadaments procedents per canvis substancials en les condicions de treball. És a dir, en el mínim legal possible. Tenint en compte que, a més, com aquest cost no surt de la butxaca de l’ocupador, el càrrec polític o directament el polític de torn, això no suposarà cap fre real al fet que es tornin a produir actuacions d’abusos de la temporalitat sense majors conseqüències.

Es planteja en aquest sentit per part dels sindicats, quelcom que formaria part de l’acord també i que serviria per a evitar abusos, que a partir d’ara tot acte administratiu que suposi l’incompliment dels terminis establerts serà nul de ple dret i suposarà una exigència de responsabilitats als gestors, fins i tot assenyalen en matèria penal. No obstant, ja sabem del farragós i complicat que pot suposar aquests processos judicials per a demostrar un comportament conscientment en frau de llei referent a això, només basta veure els casos recents davant la justícia i amb casos tan clars sobre corrupció o altres presumptes il·legalitats com els de Cifuentes del PP o Monasterio de Vox. En el millor dels casos pagarà el “desgraciat” tècnic al qual sempre se’ls tiren les culpes de tot, però no el càrrec polític o directament el responsable polític de torn.

Amb enorme cinisme, per al ministre Iceta aquest acord s’ha produït perquè es buscava “una solució pràctica, justa i que complís amb la legalitat per als centenars de milers de persones que ocupen llocs estructurals i que han arribat a ells ocupant diversos contractes d’interinitat”, afegint que no cometran “cap injustícia amb cap interí" i cridaran “a les Administracions perquè no es perdi ni un àtom de capacitat dels serveis públics”.

Per la part sindical el cinisme no és menor. CCOO, en boca de Paco García, coordinador de l’àrea pública, ha assenyalat que “és un acord que aposta per dignificar als eventuals reconeixent que els seus drets són iguals que els fixos i funcionaris de carrera”. Cal preguntar-se si en més de 40 anys d’actuació sindical en l’Administració han estat incapaces de garantir drets tan elementals a les i els eventuals, com podem confiar que que ara d’ara endavant amb la seva nova actuació capituladora i sense lluita, la cosa canviarà radicalment.

En el cas d’UGT, el seu dirigent Julio Lacuerda, Secretari General de Serveis Públics, no queda en molt millor lloc en assenyalant que “aquest compromís adopta mesures preventives i sancionadores que eviten les anomalies que s’han vingut produint cíclicament”. Primer cal observar l’eufemisme de denominar a una absoluta il·legalitat que s’ha produït tot aquest temps, reconegut ja des dels tribunals amb els indefinits no fixos i per Brussel·les, com a mera anomalia. Però és que, a més, les mesures preventives i sancionadores no garanteixen l’estabilització de les i els treballadors dels quals s’ha vingut abusant, i es continuaran fent amb els que en molts casos els substitueixin, impunement condemnant-los a la desocupació i l’exclusió social si no obtenen els seus llocs. Ni solucionarà la precarietat ni la temporalitat actuals i futures.

Prou temporalitat. Fixesa JA!

La solució al drama dels interins només pot passar per la defensa d’un sector públic molt més potent, començant perquè es facin fixos de manera automàtica i sense mediar cap mena de prova absolutament tots els llocs interins. Això ha de ser l’inici d’un pla de creació de centenars de milers de llocs de treball de qualitat, que donin sortida a la desocupació i a la població més precarizada i amb menys recursos. Sobre la base d’un pla d’emergència social que ha d’augmentar els recursos en sanitat, educació, desocupació, serveis socials, etc. per a atendre les necessitats socials i econòmiques de la majoria social, incloent el repartiment de les hores de treball sense disminució salarial en les Administracions Públiques en la perspectiva d’estendre-ho a tot el sector privat per a atacar les bases estructurals de la desocupació.




temes relacionats

Administració pública   /    Miquel Iceta   /    Interins   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Món obrer   /    Precarietat laboral   /    Política Estat espanyol   /    Acomiadaments

Comentaris

Comentar