Jovent

UNIVERSITATS

Aquests són els aspectes més reaccionaris de la Llei Castells i per què hem de frenar-la

Fa un mes es van aprovar els avantprojectes de Llei orgànica del Sistema Universitari (LOSU) i de Llei de Convivència Universitària, els pilars de la reforma universitària del govern PSOE-UP en clau neoliberal i privatitzadora. En aquest article veurem els aspectes més regressius d'aquestes lleis i per què hem de frenar-les.

dimarts 5 d’octubre| edició del dia

Al capdavant d’aquesta reforma es troba el ministre d’Universitats Manuel Castells. Recordem que els anys de lluita estudiantil contra el Pla Bolonya van trobar a Castells donant suport a la seva aplicació, en contra de la gratuïtat de la universitat i aconsellant augmentar el preu de les matrícules, advocant per una major participació de les empreses o considerant demagògica l’elecció dels rectors per part de la comunitat universitària, proposant en el seu lloc que aquests fossin triats per "patronats de personalitats independents nomenats pels qui aporten els recursos". Diverses d’aquestes idees que Castells defensava fa 14 anys les trobàrem en el seu actual projecte de llei.

El Pla Bolonya va suposar la consolidació d’un model que expulsava a desenes de milers d’estudiants de classe treballadora al mateix temps que obria les portes a la ingerència absoluta de les grans empreses en els assumptes de la universitat. Un model que ja havia estat avançat al 2001 amb la Llei orgànica d’Universitats (LOU) del PP d’Aznar, que també generaria un ampli rebuig i mobilitzacions estudiantils i de docents i treballadors.

En aquest sentit la LOSU no és més que l’aprofundiment del camí que inaugurés la LOU a la qual pretén substituir. Molts dels canvis que introdueix suposen l’elevació al rang de llei orgànica de normatives autonòmiques que ja estaven en aplicació o que van fracassar abans de ser aprovats, com la Llei de l’Espai Madrileny d’Educació Superior (LEMES) de Cristina Cifuentes.

No obstant això, la llei Castells introdueix també una sèrie d’elements "originals" i que són regressius amb relació a l’anterior normativa. Elements que justifiquen la condemna, organització i lluita del moviment estudiantil i del conjunt de la comunitat universitària fins a frenar la llei. Conèixer detalladament aquestes innovacions és necessari per a detectar els cants de sirena i les mesures merament cosmètiques del discurs neoliberal progressista de Manuel Castells i el govern de coalició PSOE-UP. Vegem-les.

Augmenta el control de les empreses privades a la universitat pública

Un dels objectius declarats de la llei és augmentar la interrelació entre les universitats i les empreses privades, posant les primeres al servei de les últimes, augmentant la dependència de la universitat del finançament privat i incrementant la participació de representants empresarials en la presa de decisions, entre altres mesures.

Així, la LOSU habilita tota una sèrie de mecanismes de finançament privat introduint els conceptes de "Patrocini" i "Mecenatge", que transformen a les universitats en aparadors publicitaris de les empreses obligant-les a "col·laborar en la publicitat del patrocinador".

L’increment del finançament proposat de l’1% del PIB al llarg dels pròxims deu anys està lluny de revertir la dècada de retallades que va suposar un descens acumulat del 20% en el finançament des de 2009. La universitat continuarà depenent enormement del finançament privat i a canvi haurà de publicitar l’últim pla de pensions del BBVA o el llançament de la col·lecció tardor-hivern d’El Corte Inglés.

La nova llei reforça també el control polític de les universitats per part dels interessos empresarials reforçant les atribucions i representació institucional dels Consells Socials. Aquests organismes, presents en totes les universitats, integren a la casta acadèmica de catedràtics, a la casta política, a buròcrates sindicals i a representants d’organitzacions patronals com la CEOE i directius de grans multinacionals i bancs.

En ells s’aproven els plans de despesa i finançament de les universitats -podent imposar mecanismes de disciplina fiscal si s’incorre en dèficit-, les retribucions extres a catedràtics i investigadors per "mèrits", els plans d’estudi i qualificació, els preus de les titulacions.

És a dir, decideixen què estudiem, què investiguem, quant ens costa i com es reparteixen el finançament públic creant-se càtedres i titulacions dirigides per catedràtics agraïts i vinculats a grups com INDITEX, BBVA, Santander, Villar Mir, Ferrovial, Iberdrola, etc.

La LOSU reforça la representativitat d’aquests Consells Socials en la resta d’òrgans de govern universitari com el Consell de Govern, passant de pertànyer al mateix un màxim de tres membres del Consell Social a un mínim de cinc, o el Consell d’Universitats on guanyen un representant. A més, els membres dels Consells Socials passen a ser triats exclusivament pels parlaments autonòmics, desvinculant a la comunitat universitària de qualsevol mena de decisió.

Reforça la figura del rector i redueix la "democràcia" universitària

Les coses clares, parlar de democràcia universitària és una falsedat. Els sistemes d’elecció i representació estan ponderats per sectors, tenint majoria absoluta la casta de catedràtics malgrat ser una minoria amb relació a la resta de sectors de la comunitat universitària (docents precaris, estudiants i treballadors). Els treballadors i treballadores de serveis privatitzats com la neteja no tenen ni veu ni vot. D’altra banda, els òrgans de representació són poc més que consultius i el poder real es concentra en l’equip rectoral i els seus supervisors empresarials del Consell Social.

No obstant això, la llei Castells té el dubtós mèrit d’agreujar els aspectes més antidemocràtics de la universitat apostant per un model presidencialista que atorga als rectors poders gairebé absoluts. D’aquesta manera la LOSU augmenta els mandats a 6 anys, estableix que els rectors triïn a dit als degans i directors de departament (acabant amb les eleccions per sufragi a aquests òrgans unipersonals) i els atorga la potestat de sancionar a aquells estudiants que incompleixin la "disciplina universitària" per mitjà de la Llei de Convivència.

La participació de la comunitat universitària es redueix a la seva mínima expressió. Es reforça el paper merament consultiu del Claustre universitari, òrgan de major "representativitat" universitària triat per sufragi universal, reduint-se el seu nombre d’integrants de 300 a 100.

La llei planteja fins i tot la possibilitat de reajustar a posteriori el percentatge de ponderació en les eleccions a rector segons la participació de cada sector. Això no és una altra cosa que reduir el valor del vot estudiantil al no-res absolut, ja que és el dels estudiants el sector més abstencionista (el percentatge de participació en les eleccions a rector de la UAM de l’alumnat no va passar del 4,5%), ja que senten -amb raó- que aquests processos dubtosament democràtics ni els van ni els venen.

Però sens dubte l’aspecte més polèmic de la llei és el fet que l’elecció pugui fer-se a través d’un comitè extern a la manera d’aquells "patronats independents" que proposava Castells fa més d’una dècada. Aquest comitè d’entre 20 i 30 membres estaria format per un 50% de professors permanents -catedràtics majoritàriament-, tan sols un 10% de treballadors del campus i un 10% d’estudiants, i un 30% de persones "externes a la universitat de reconegut prestigi acadèmic, cultural, social, empresarial"; és a dir, majoritàriament empresaris igual que en el Consell Social.

En definitiva, la llei Castells obre la possibilitat que rectors triats per directius de bancs com el Santander, d’elèctriques com Iberdrola o d’altres grans empreses tinguin la potestat de triar a dit a la majoria de la direcció de les universitats i de sancionar i fins a expulsar a estudiants que protestem contra la ingerència obscena en la universitat d’aquestes empreses explotadores, que contaminen i desnonen, als nostres campus. Tot això en un context de major persecució de la universitat a l’activisme estudiantil i augment de la presència policial als campus. Bonica distopia capitalista la de Castells.

No combat la precarietat en la universitat, sinó que l’agreuja

En els seus discursos, Castells està intentant fer passar la llei com una solució al problema de la precarietat de la plantilla docent reflectida en la figura del professor associat. Aquesta figura, teòricament concebuda com una contractació temporal d’especialistes que "desenvolupin normalment la seva activitat professional anés de la universitat" s’ha convertit en una via per a estalviar salaris contractant professors que fan el mateix treball per una quarta part del salari i amb menys drets i representació política en les institucions de la universitat.

Aquests professors "de segona" ja suposen més de la meitat de la plantilla docent en bona part de les universitats. La llei Castells es proposa solucionar això reduint al 20% el límit de professors associats. Quin és el problema? Primer el fet que es continua mantenint una figura lligada a una precarietat i inestabilitat absoluta que continuaria suposant un cinquè de la plantilla docent. D’altra banda, reduir el límit legal no és cap garantia de compliment com a mostra el fet que més de la meitat de les universitats supera -i per molt- el límit actual.

Però el més greu és que pot suposar l’acomiadament de milers d’aquests docents al no especificar la llei cap via per a la seva passi a plantilla permanent, és a dir, una resolució artificial del problema de les plantilles enormement precaritzades. Estaríem davant d’un dels atacs més greus al professorat universitari precaritzat dels últims temps, amenaçant els llocs de treball de fins a 35.000 persones, i el minvament d’una ja més que qüestionable qualitat educativa.

D’altra banda, la LOSU aprofundeix també en la precarització de l’alumnat donant una major cobertura legal al frau de les "pràctiques acadèmiques" en empreses -autèntic treball no pagat i sense drets laborals- i introduint l’anomenat Esment Dual, que suposa estendre aquestes pràctiques fins a suposar la meitat de la formació acadèmica d’una manera anàloga a la figura de la Formació Professional Dual.

No combat la precarietat en la universitat, sinó que l’agreuja

En els seus discursos, Castells està intentant fer passar la llei com una solució al problema de la precarietat de la plantilla docent reflectida en la figura del professor associat. Aquesta figura, teòricament concebuda com una contractació temporal d’especialistes que "desenvolupin normalment la seva activitat professional anés de la universitat" s’ha convertit en una via per a estalviar salaris contractant professors que fan el mateix treball per una quarta part del salari i amb menys drets i representació política en les institucions de la universitat.

Aquests professors "de segona" ja suposen més de la meitat de la plantilla docent en bona part de les universitats. La llei Castells es proposa solucionar això reduint al 20% el límit de professors associats. Quin és el problema? Primer el fet que es continua mantenint una figura lligada a una precarietat i inestabilitat absoluta que continuaria suposant un cinquè de la plantilla docent. D’altra banda, reduir el límit legal no és cap garantia de compliment com a mostra el fet que més de la meitat de les universitats supera -i per molt- el límit actual.

Però el més greu és que pot suposar l’acomiadament de milers d’aquests docents al no especificar la llei cap via per a la seva passi a plantilla permanent, és a dir, una resolució artificial del problema de les plantilles enormement precaritzades. Estaríem davant d’un dels atacs més greus al professorat universitari precaritzat dels últims temps, amenaçant els llocs de treball de fins a 35.000 persones, i el minvament d’una ja més que qüestionable qualitat educativa.

D’altra banda, la LOSU aprofundeix també en la precarització de l’alumnat donant una major cobertura legal al frau de les "pràctiques acadèmiques" en empreses -autèntic treball no pagat i sense drets laborals- i introduint l’anomenat Esment Dual, que suposa estendre aquestes pràctiques fins a suposar la meitat de la formació acadèmica d’una manera anàloga a la figura de la Formació Professional Dual.

Una capa de pintura "progressista" per a dissimular una llei neoliberal i regressiva

Un altre aspecte que Castells està prenent per a justificar la seva contrareforma universitària és vendre-la com un avanç en criteris d’"igualtat" dins de la universitat, particularment a la qüestió d’igualtat de gènere tractant d’aprofitar la força del moviment feminista per a justificar el lliurament de peus i mans de la universitat a les empreses privades.

Més enllà d’articles molt generals sobre la paritat a les àrees i departaments, la mesura estrella "feminista" d’aquesta llei és la creació d’unitats d’igualtat i de diversitat i l’aprovació de plans sobre aquest tema, sense entrar en majors especificacions. El problema és que aquestes unitats i plans d’igualtat ja existeixen en la immensa majoria d’universitats, en aquest sentit la llei a penes suposa un avanç.

D’altra banda, aquestes unitats estan en mans d’una casta universitària que es caracteritza per autoprotegir-se i tancar files fins i tot davant els seus propis casos d’assetjament i agressions, com s’ha vist i denunciat públicament en tantes ocasions sense actuació per part d’aquests organismes.

La igualtat de gènere que molt superficialment aborda aquesta llei es limita a la igualtat "per dalt", a la qüestió dels anomenats "sostres de cristall". Però no té res a dir dels sòls enganxosos, de la situació de les treballadores en ocupacions enormement feminitzades com els serveis de neteja, manteniment i cafeteries dels campus.

Com tampoc posa cap problema a l’hora de continuar mantenint obertes les portes de la universitat a empreses que exploten dones i nens en tallers del sud-est asiàtic com Inditex, a empreses que desnonen famílies com el banc Santander o a multinacionals còmplices de l’assassinat de dones activistes a Sud-amèrica com Repsol. Totes elles companyies amb posicions, càrrecs i càtedres de "reconegut prestigi" en la universitat i que -com vam veure- veuen enfortida la seva posició amb aquesta llei.

Per descomptat la LOSU no té cap intenció de resoldre les desigualtats socials que es reprodueixen amb molta major agudesa a l’interior de la universitat, on els col·lectius de migrants i persones racialitzades estan enormement infrarepresentats i només el 10,6% dels universitaris són de classe baixa enfront del 55% de classe alta. Cap pla d’igualtat resoldrà el problema de les elevades matrícules i les despeses de la vida. No obstant això, per a Castells l’assumpte de la universitat gratuïta li sembla cosa d’"una altra legislatura" i fa deu anys opinava que era "regressiva".

Però no es tracta només de qui accedeix a la universitat, sinó de l’ensenyament i els objectius d’aquesta. En la visió de Castells, que no és un altre que la universitat actualment existent, aquesta ha de respondre als interessos de les grans empreses. Posar-se el coneixement i els avanços en la recerca en mans privades, mitjançant patents com les de les vacunes COVID, que han enriquit a les farmacèutiques desproveint països sencers. És a dir, és fer de les universitats enormes centres de reproducció d’un sistema capitalista en decadència que està destruint el planeta i deixant a les noves generacions sense futur.

Hem vist com la Llei Castells pretén aprofundir en aquest model d’universitat-empresa que va començar a plantejar-se fa més de dues dècades pels governs del PPSOE i que ara vol imposar un ministre d’Unidas Podemos. La tasca més important que té avui el moviment estudiantil i el conjunt de la comunitat universitària és conjuminar esforços per a derrotar aquesta llei elitista i reaccionària. Per a això fa falta, en primer lloc, que totes les associacions i sindicats estudiantils, així com les organitzacions sindicals de docents i no docents, es posin al capdavant de la convocatòria d’assemblees per a resoldre democràticament la convocatòria d’un calendari de mobilitzacions que tingui com a objectiu tombar la Llei Castells.




temes relacionats

Llei Castells   /    Manuel Castells   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Universitats públiques   /    Jovent   /    Moviment estudiantil

Comentaris

Comentar