Política Estat espanyol

PANDÈMIA

Covid19: una gestió a cop de coercions i extenuació del personal sanitari

Després d'un any i nou mesos des que esclatara la pandèmia, la gestió política dels diferents governs, central i autonòmics, s'ha centrat en les restriccions, en la responsabilització individual acompanyat de mesures coercitives i en unes polítiques insuficients per a la situació social, sanitària i econòmica que hem viscut, i continuem vivint, tot aquest temps.

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

divendres 24 de desembre| edició del dia

Al desembre de 2021, en plena sisena onada, diferents executius, com el de Catalunya, comencen a sol·licitar als tribunals més mesures restrictives, com la implementació del toc de queda novament. Un any i nou mesos des que esclatés la pandèmia i les mesures polítiques continuen centrant-se en dos eixos: responsabilització individual de la situació acompanyat de mesures coercitives, i una pressió asfixiant (novament) sobre el personal sanitari.

Aquesta és l’actualitat avui dia, però com diem, no sorprèn. Ha estat la tònica en la gestió política tot aquest temps. Els diferents governs transmeten la idea que es viu una situació impredictible, que no es pot controlar, pròxim a una “plaga bíblica”, però la veritat és que no és així. I seguir amb la mateixa cantarella un any i mig després es converteix en una broma de molt mal gust que només busca amagar el crim social que les seves polítiques estan produint.

Deixar passivament que la situació sanitària empitjori, sense prendre cap mesura efectiva per millorar els sistemes de prevenció i testatge. Quan la cosa ja està desbocada, com estaria passant ara, arriben les solucions màgiques que a cop de decret, policia i sanció prometen retornar-nos a una altra “nova” normalitat.

Coerció com a política

Des que s’iniciés la pandèmia, les mesures han anat centrades a culpabilitzar les accions individuals. Tocs de queda i un confinament pràcticament total (excepte per a tasques essencials), va ser l’etapa més dura d’aquest període.

Una etapa d’enorme coerció estatal que va comportar milers de multes i repressió, especialment en barris obrers, on se’ns condemnava a anar del treball a casa, limitant-nos qualsevol altra activitat social o d’oci.

Però després d’aquests primers mesos, encara que les mesures van sofrir alguns canvis, aquestes van anar en la mateixa direcció: tocs de queda més flexibles, limitació de mobilitat entre autonomies o poblacions, fins a arribar al passaport covid.

L’última mesura, d’escassa eficàcia sanitària, però que suposa una forta limitació dels drets fonamentals, ha estat l’últim exemple de coerció per part de les autoritats, a l’espera de veure en què acabaran els cants que venen d’Europa que apunten a la vacunació obligatòria.

Totes aquestes mesures coercitives i restrictives empleades per a la “lluita” contra la pandèmia, a més, són usades pel govern central per a reprimir la protesta social, com va ser el cas recent de la vaga del metall a Cadis.

Una gestió política criminal

Però mentre s’acumulen prohibicions, restriccions, multes i repressió, la Sanitat segueix abandonada. Els equips de rastreig segueixen sense rebre les forcés que necesiten. Milers de contactes de contagiats queden sense contactar dia rere dia, fent de la seva tasca un complet infern. Sumat a això, el personal sanitari que es va contractar d’emergència durant el primer any de pandèmia, ha estat acomiadat en moltes comunitats.

Tampoc és molt diferent la situació en aquelles comunitats on no s’ha produït l’acomiadament d’aquests sanitaris. A Catalunya, per exemple, malgrat comptar amb una major partida pressupostària per a Sanitat, és completament insuficient.

Segons un estudi editat pel Cercle de Salut publicat a inicis del 2020, el pressupost per a la despesa sanitària pública a Catalunya hauria d’incrementar-se en més de 5.000 milions d’euros cada any per a equiparar-se al d’altres països amb un sistema de salut similar, tenint en compte el seu PIB i l’envelliment de la població. Lluny de l’actual increment de 1.456 milions d’euros respecte al 2020 (o 1.296 milions si prenem com a referència 2010).

Clarament no donen els números, ni ara, ni abans. I davant aquesta situació cap govern ha tingut voluntat de nacionalitzar els llits i serveis de la xarxa privada de sanitat, per a no incomodar a la patronal de la salut.

I ja que des de les administracions posen el focus en la responsabilitat individual, què ha succeït amb els productes de control individual? Permetre la venda del test d’antígens per valor mitjà de 8€ i permetre-li a la sanitat privada un suculent negoci amb les PCR.

Per què no s’han habilitat grans punts de testatge massius i permanents? Per què davant tal crisi sanitària els fons NextGen que provenen d’Europa no van destinats a la Sanitat pública?

Totes dues preguntes tenen la mateixa resposta. La gestió política de la crisi s’ha centrat en mantenir els beneficis dels capitalistes a costa de la vida de la majoria de la població.

No s’explica sinó que, a més de tot el citat anteriorment, en els moments més durs de la pandèmia, amb centenars de morts diaris, es mantinguessin activitats econòmiques de dubtosa “imprescindibilidad”. I a més s’obligués aquests treballadors i treballadores a anar amuntegats en transport públic.

Ni duplicació del servei, ni augment de vehicles, res. Carn de canó per a generar riquesa al capitalista. Això sí, després de la jornada laboral, a casa tancats.

Una setena onada?

La pandèmia treu a la llum tota la irracionalitat del sistema capitalista. Mentre els països imperialistes, com l’Estat espanyol, acumulen i emmagatzemen vacunes (anem per la tercera dosi), altres regions del món no arribem el 10% de la seva població amb la primera vacuna.

Països com l’Estat espanyol, contraris a l’alliberament de les patents, són els principals culpables que aquestes situacions es repeteixin, i és que la seva avarícia desmesurada contradiu tota indicació mèdica; una vacunació global que afebleixi al virus i redueixi les seves mutacions.

Però com veiem els plans dels diferents governs passen per altres camins. Així que tant per a frenar els pitjors efectes d’aquesta sisena onada, com per a aconseguir convertir la Covid 19 en una malaltia comuna, són necessàries mesures que toquin els interessos i beneficis dels grans capitalistes.

No fer-ho només allarga i agreuja les seves conseqüències. Fer-ho, no dependrà dels governs al seu servei, sinó que la classe treballadora i els sectors populars les imposem mitjançant la lluita de classes.




temes relacionats

Sisena onada   /    Covid-19   /    Variant Òmicron   /    Pandèmia   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Política Estat espanyol   /    Societat

Comentaris

Comentar