Jovent

JOVENTUT

El suïcidi ja és la primera causa de mort entre la joventut

La precarietat i la falta de futur agreujades per la pandèmia s'enceben en la joventut. Les xifres són alarmants sota els ritmes d'un sistema que no té més que misèria que oferir-nos. Les nostres vides valen més que els seus guanys. Organitzem la nostra ràbia, ens hi va la vida.

divendres 30 de juliol| edició del dia

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es calcula que prop de 800.000 persones se suïciden a l’any, el 78% en països de baixos i mitjans ingressos, sent a nivell mundial la segona causa principal de defunció en joves de 15 a 29 anys. Les últimes enquestes ja situen el suïcidi com a primera causa de mort en la joventut en l’Estat espanyol. Un cada dues hores i mitja.

Les xifres que emmarquen aquest drama no dibuixen un panorama de casos individuals, sinó col·lectius. Les xifres de suïcidi han pujat un 30% des de 2010, en ascens des de la crisi econòmica i agreujada ara per la pandèmia. Des de març de 2020 les urgències psiquiàtriques en les quals s’atén menors s’han duplicat.

Les xifres continuen en la consulta. Hi ha 9,8 psiquiatres per cada 100.000 habitants, enfront dels 17,2 de mitjana a la UE i el Regne Unit; i 16,2 psicòlegs clínics enfront de 29,9 de mitjana. Aquestes xifres en la sanitat pública generen una realitat de privatització de la salut mental. Si en la sanitat pública et pot atendre una persona durant 15 minuts una vegada al mes a través de la regulació de medicació, la teràpia existeix a través de la sanitat privada, amb costos difícils o inassumibles per a la classe treballadora en el moment en què es necessita teràpia.

Els patiments psicològics no són purament individuals. Existeix una relació entre les xifres de salut mental en la joventut i el 40% d’atur juvenil o que només 1 de cada 20 contractes per a joves sigui indefinit i complet. No es tracta d’una relació automàtica i economicista, sinó que es combina amb els efectes de sofrir opressions com a racials o de gènere que aquest sistema retroalimenta per a subsistir. És el mateix sistema que ens descarta com a cavalls malalts que no poden tirar del carro si no estem en perfecte estat per a aguantar l’explotació capitalista.

La precarietat econòmica, generalitzada en la joventut, s’està consolidant i aguditzant amb la pandèmia. La sensació d’inseguretat respecte del futur, la dràstica caiguda d’ingressos, l’increment de l’atur i la deficient actuació de les institucions educatives i els governs dibuixen un futur desolador per a la joventut de l’Estat espanyol, que sent més que mai que l’actual sistema econòmic només té misèria que oferir.

A les difícils condicions econòmiques en les que viuen molts joves se suma la ideologia neo-liberal que identifica el teu valor com a individu a la teva capacitat de fer guanyar diners a una empresa i naturalitza la competència en lloc de la solidaritat, multiplicant la solitud.

La “indefensió apresa” davant aquesta situació d’ofensiva té efectes sobre com ens sentim, a nivell individual, però també social. Creure que no podem defensar-nos (o atacar) davant el que ens succeeix és un atzucac cap al descoratjament. Fer-nos creure que no podem enfrontar col·lectivament la precarietat, la misèria o l’explotació també ho és. Però les possibilitats d’organitzar la ràbia i la transformació social són reals contra aquesta derrota que se’ns ha inculcat.

No creiem en una salut mental que funciona com el manteniment de les màquines perquè ens considerin funcionals per al benefici capitalista. En el camí de la transformació d’aquest sistema de salut és necessària l’ampliació dràstica de les places de PIR i professionals psi en la sanitat pública, amb possibilitat d’elecció per a usuaries.

També és clau aixecar en els centres de treball comissionis de treballadores i treballadors, juntament amb seccions sindicals de riscos laborals i professionals psi independents de l’empresa, que acompanyin i intervinguin en els períodes de baixa laboral per patiments mentals.

Aquestes comissions no sols li disputa aquest rol a les mútues afins a la patronal on es reprodueixen pràctiques mafioses, sinó que també poden organitzar-se per a combatre l’assetjament i la discriminació en els centres de treball. També es fa necessari organitzar-les en els centres educatius, augmentant el personal d’atenció psi.

Aquestes mesures no poden plantejar-se de forma aïllada, sinó conjuntament amb d’altres propostes com el repartiment d’hores de treball sense baixada de salaris per a reduir la jornada laboral i acabar amb l’atur, així com la prohibició dels acomiadaments i els desnonaments.

Només aquests exemples ja atallen de manera directa condicions que són una autèntica xacra per a la salut mental de la majoria treballadora de la població. No obstant, han d’anar més enllà i inserir-se en un programa que lluiti per superar de conjunt una societat capitalista que ha provat ser incapaç de construir una salut mental sana per a tota una generació.

En 2016 el lema “Valem més que això” #OnVautMieuxQueÇa es va fer popular en les mobilitzacions que van sacsejar França contra les reformes laborals, educatives i de les pensions. Definitivament valem més que les engrunes, la repressió i la misèria que ens donen un grapat de capitalistes que cada dia ens roba el futur, el fruit del nostre treball i organitza les relacions econòmiques i socials sobre aquesta base. A costa, també, de la nostra salut.

És difícil no sofrir quan estan convertint el món en una bruta presó. Però és el moment d’organitzar aquesta ràbia per a lluitar per una societat sense explotació ni opressió, en la qual no siguem números descartables. Ens hi va la vida en això.




temes relacionats

Suïcidi   /    Salut   /    Jovent   /    Societat

Comentaris

Comentar