×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Gramsci: marxisme, modernitat i filosofia de la historia

L’Histoire et la question de la modernité chez Antonio Gramsci –La història i la qüestió de la modernitat en Antonio Gramsci– (340 pàg.), de Yohann Douet, ha estat publicat al febrer d'enguany a París per Classiques GARNIER, amb el suport de la Universitat París Nanterre.

Juan Dal Maso

dijous 14 d’abril
Facebook Twitter

Yohann Douet és Doctor en Filosofia i forma part de la redacció de la revista Contretemps. Aquest llibre és part d’una reflexió sobre la teoria de Gramsci (i els problemes del marxisme) que l’autor ve portant endavant des de fa diversos anys, tant en àmbits acadèmics com polítics.

El llibre conté un estudi i exposició de la concepció de la història d’Antonio Gramsci, la qual reconstrueix sobretot sobre la base del tractament del problema en els Cuadernos de la cárcel, però també apel·lant a les seves cartes i als escrits pre-carceraris.

Ja des de la Introducció, l’autor ens indica que té la intenció de posar en discussió un conjunt de problemes que es pot agrupar en els següents punts: Com perioditzar la història? Com definir la noció d’època i pensar les característiques d’una època? Com pensar la modernitat? Aquestes qüestions són abordades al llarg del llibre, vinculades amb altres tres problemàtiques fonamentals: Com pensa Gramsci la història, la teoria, la política i les seves vinculacions? I més particularment: Com pensa els processos històrics des del Renaixement fins al període d’entreguerres del Segle XX?

Unint les consideracions teòriques i les anàlisis de processos històrics realitzats per Gramsci, el llibre conté una reflexió sòlida i ben fonamentada sobre les relacions entre el marxisme, la modernitat i la crítica del capitalisme que, a través de Gramsci, ens permet tornar a posar en discussió la concepció marxista sobre la història i contrastar-la amb altres mirades sobre el tema, proposant una forma diferent d’abordar la filosofia de la història.

A la recerca de la història: Gramsci com a pensador dialèctic

Prenent distància simultàniament de les concepcions tradicionals de la filosofia de la història, les crítiques al historicisme abocades per Louis Althusser i els seus amics en Para lleer El Capital, i les derives postmarxistes i postmodernes, Douet afirma:

Mentre que les filosofies dogmàtiques de la història impliquen una primacia de la lògica de la història sobre l’acció política, en la qual aquesta última segueix el camí traçat per la primera, i les teories de tipus postmodern (com les de Laclau i Mouffe), per contra sacrifiquen la història, reduïda a una sèrie discontínua d’accions sociopolítiques singulars, per a alliberar la contingència de la política, Gramsci defensa la indisociabilitat dialèctica de la història i la política [1].

Aquí és molt important parar esment al terme dialèctica, ja que una de les qüestions més originals que té aquest llibre és precisament la explicitació de la manera en què Gramsci procedeix en tant pensador dialèctic, identificant i mostrant la manera en què opera amb diversos conceptes per a pensar l’especificitat de la dialèctica en la història.

Així és que en el primer capítol, titulat “Filosofia de la praxi, sensibilitat al múltiple i dialèctica històrica”, Douet aborda el que és la història per a Gramsci, tant des del punt de vista ontològic com epistemològic.

Des del punt de vista ontològic, el central passa per la comprensió de la història en termes d’un “procés complex de transformació de les relacions socials per les activitats humanes que aquestes relacions condicionen”. Per a pensar la història en aquests termes, és necessari combinar “l’atenció a la singularitat de les situacions històriques i el respecte de l’obertura del procés històric” amb “una visió dialèctica d’aquest procés històric” que persegueix la superació de les contradiccions en una “totalitat reconciliada” (però no teleològica en el mal sentit de “amb resultats definits per endavant”, agreguem de pas) [2].

D’allí que el pensament de Gramsci sobre la història es caracteritzi per una immanència realista, que significa que tota realitat històrica ha de ser vesteixi com situada a l’interior del conjunt de relacions socials en les quals els éssers humans reals viuen i actuen. Això implica al seu torn que la teoria i la pràctica constitueixen una unitat i les concepcions teòriques i ideològiques formen part dels processos històrics [3].

Aquí Douet rescata la noció de contradicció real, utilitzada per Gramsci en C11 §62 de manera explícita, però que té al·lusions a través d’expressions similars en múltiples passatges, quan assenyala que la religió és “la temptativa més grandiosa de conciliar de manera mitològica les contradiccions reals de la vida històrica”. Reprenent la idea de Gramsci sobre el caràcter contradictori de les relacions socials, Douet assenyala (en oposició a plantejaments com els que van realitzar Della Volpe i Colletti als anys ’60 contra l’ús del terme “contradicció” i a favor del kantià “oposició real”), que aquesta noció de contradicció real i la idea de les relacions socials intrínsecament contradictòries no comporta ni la transpolació d’una categoria lògica a l’anàlisi social ni la reivindicació de la incongruència (pròpia d’unes certes vulgaritzacions de la dialèctica).

La combinació que fa Gramsci entre l’atenció a la multiplicitat i singularitat dels processos històrics i el projecte d’una superació de les contradiccions que vagi en un sentit unitari, ha estat marcada des d’unes certes lectures com l’expressió d’un dualisme en el pensament gramscià. Douet surt a l’encreuament d’aquestes posicions. Uns acusen a Gramsci de ser anti-economicista d’una banda i “esencialista” per l’altre. Laclau i Mouffe, per exemple, reivindiquen la contingència i obertura del procés històric, però afirmen que la centralitat de la classe treballadora imposa una clausura respecte de les múltiples possibilitats de la història i la política. Però per a Gramsci, aquest tipus d’acusació no tindrien sentit per diverses raons. La principal és que la seva mirada de la multiplicitat i la singularitat dels processos es complementa amb la generalització teòrica que cerca (a través de les idees de reductibilitat i hegemonia) el que tenen en comú els processos singulars de la lluita de classes, amb mediacions com a “bloc històric”, hegemonia o “Estat integral” (a les quals després tornarem) i que estan relacionades amb la seva concepció de la praxi.

El segon capítol del llibre, titulat “L’historicisme realista’ de Gramsci i les diferències històriques” avança sobre la qüestió que deixa plantejada el capítol anterior a través de la tensió entre multiplicitat i totalitat, buscant delimitar com és l’abordatge de Gramsci sobre les èpoques històriques i les seves relacions.

Aquí destaca diversos aspectes de la teoria gramsciana que permeten realitzar una lectura de cada època històrica i la seva successió en termes diferents als de l’idealisme o el marxisme vulgar:

La seva atenció a les ruptures històriques decisives no ho condueix, no obstant això, a veure el procés històric com una successió d’èpoques homogènies. Veurem que Gramsci, escapant a les crítiques dels althusserians contra la "problemàtica historicista", s’esforça constantment per pensar la complexitat històrica. Això es reflecteix de diverses maneres: forja un mètode d’anàlisi de cada situació en la seva singularitat, distingint els diferents nivells de relacions de poder; concep la successió concreta dels esdeveniments sense tancar-la en un esquema teòric predefinit; pluralitza les temporalitats i els ritmes històrics; i ofereix elements d’epistemologia (abstracció determinada, analogia històrica, especificitat epistemològica del present) gràcies als quals pot afirmar la unitat entre teoria i realitat històrica sense reduir la primera a una mera expressió de la segona [4].

D’allí que Douet defineixi, secundant-se en una expressió de Biagio De Giovanni sobre el caràcter de la història en Gramsci, al historicisme gramscià com un historicisme realista, “no continuista”, “estructurat” i “vertebrat”.

Continua l’exposició amb una sèrie de reflexions sobre com comprendre les lleis històriques i econòmiques en relació amb els esdeveniments polítics i de la lluita de classes, en la qual té importància la lectura de Gramsci de la relació Ricardo-Marx a través de la categoria del “mercat determinat” (un mercat que no sols depèn de les seves pròpies lleis econòmiques sinó de les determinacions polítiques i socials), la relació entre la teoria i la pràctica com a interdependents i el seu lligam amb la història, a través de la pròpia historicitat de les teories.

En aquest context, Douet rescata dues qüestions relacionades: el criteri general de Gramsci per a pensar quins esdeveniments o processos fan època i com l’aparició d’unes certes idees pot jugar el rol d’un esdeveniment o procés d’aquest tipus, per exemple, el sorgiment i consolidació de la idea de progrés, que Gramsci analitza crítica i contextualitzadament:

Gramsci es pregunta, en relació amb diversos fenòmens històrics, sobre la seva capacitat de fer època, és a dir, de marcar l’adveniment d’una novetat històrica radical. Considera que l’aparició de la idea de progrés -que neix i es difon en relació amb el domini de la naturalesa que possibiliten els grans descobriments científics- "representa un esdeveniment cultural fonamental, que fa època (tale da fare epoca)"; de fet, sembla considerar que així és, en la mesura en què aquesta idea és alhora el signe i un dels elements constitutius de l’entrada en l’era moderna [5]

Douet destaca com a través de parells conceptuals com fer època i durar, orgànic i ocasional, gran i petita política, ser i haver de ser, Gramsci va pensant els problemes de la història i la política, en les mútues determinacions entre aquestes i en les relacions concretes que van establint en cada esdeveniment o procés les realitats descrites amb aquestes categories, en les quals també s’articulen components objectius i subjectius. En el mateix sentit, les reflexions gramscianes sobre les polèmiques entre Tilgher i Croce sobre “història i anti-història”. Per a Gramsci, el “irracional” és part de la història i no es pot pensar la història com a evolució gradual, que és com Croce la present en començar la seva història d’Europa sense tenir en compte la revolució francesa ni les guerres napoleòniques.

Totes aquestes problemàtiques es reuneixen en la reflexió gramsciana sobre “anàlisi de situacions i relacions de forces” que conté una reelaboració dels temes clàssics d’estructura i superestructura, anant més enllà de la lectura dicotòmica de tots dos termes i donant lloc a una lectura molt més totalitzadora en la qual els tres moments de les relacions de forces (social, polític i militar, que al seu torn tenen les seves pròpies subdivisions), es presenten en originals combinacions que constitueixen els processos històrics encara que amb una tendència que en general es pot reconèixer com el passatge del primer al tercer moment, amb la mediació del segon.

De tota manera, no es pot desconèixer que Gramsci treballa pensant nivells que solen estar en tensió. Douet assenyala precisament dues tensions fonamentals: entre la unitat de les èpoques històriques i l’heterogeneïtat a l’interior de cadascuna i entre la generalitat dels conceptes teòrics i les singularitats de cada situació. Aquí reprèn els aspectes assenyalats al començament del capítol sobre la qüestió de l’abstracció determinada (que significa que, per a evitar caure en una nova forma de nominalisme, la dialèctica necessita realitzar generalitzacions teòriques subjectes a les determinacions històriques concretes), l’ús de l’analogia (que permet pensar els elements d’afinitat i diferència entre experiències del passat i del present o contemporànies però de configuració diversa) i el privilegi epistemològic del present, que apareix com el millor punt de vista per a conèixer el passat.

L’hegemonia burgesa i les seves contradiccions

El tercer capítol, titulat “Hegemonia burgesa, entre revolucions i crisis”, avança en l’anàlisi per Gramsci de la història de la revolució francesa i el segle XIX europeus, per a comprendre després l’esdevenir de la societat capitalista i la modernitat.

Destaca Douet la importància del concepte d’hegemonia en la reflexió gramsciana (especialment la dels Quaderns de la presó) i assenyala que Gramsci l’utilitza en un sentit més ampli (en el qual l’hegemonia inclou la dominació) i un altre més estricte en el qual l’hegemonia és una noció contraposada a la de dominació. En aquesta segona accepció, cal assenyalar que històricament els fenòmens es presenten de manera més híbrida i no de manera totalment alineada amb les distincions conceptuals entre dominació-coerció i hegemonia-consens.

L’exemple per antonomàsia de l’hegemonia serien els jacobins, que van aconseguir mobilitzar al poble ampliant el programa de la revolució, més enllà de l’interès econòmic particular i immediat de la burgesia. El règim parlamentari continua del jacobinisme la incorporació de les masses a la política, però -al contrari del jacobinisme- sobre la base de la desmobilització, política que continua en les “revolucions passives” de la segona meitat del segle XIX. Aquestes “revolucions passives” constitueixen Estats moderns però evitant la revolució o reforma agrària i més en general la irrupció de les masses populars en la vida política nacional. D’allí que si bé es pot considerar que constitueixin un “progrés” en relació amb l’estat anterior de les formacions econòmic-socials i estatals en les quals tenen lloc, el seu caràcter és de “revolució-restauració”. L’exemple central d’aquesta mena de procés és per a Gramsci el Risorgimento (unificació italiana), però després estén l’ús de la categoria (a manera d’hipòtesi) per al fordisme i el feixisme.

Les revolucions passives impliquen un canvi en les formes de l’hegemonia burgesa, més concorde a una fase “repressiva” que expansiva, però efectiva des del punt de vista d’estabilitzar el domini burgès.

Assenyala Douet, que aquest procés de les revolucions passives es relaciona al seu torn amb la constitució de la forma moderna de l’Estat burgès com a “Estat integral” (dictadura + hegemonia, segons la cèlebre fórmula de Gramsci) i amb l’anàlisi de la història europea del segle XIX en termes de traducibilitat dels llenguatges. Prenent l’anàlisi que Gramsci reprèn de Marx sobre la vinculació entre política revolucionària francesa i idealisme alemany, la filosofia clàssica alemanya no seria tant l’expressió de l’endarreriment alemany, com la reelaboració en altres condicions dels canvis introduïts per la Revolució francesa, sent la solució hegeliana correlativa amb la reconducció de la lluita de classes sota l’òrbita de l’Estat liberal.

La crisi del sistema parlamentari que es verifica amb la guerra mundial, la Revolució russa i l’ascens del feixisme, planteja el problema de la reelaboració de les formes de l’hegemonia burgesa, estatitzant el més possible la societat civil i donant al concepte de “Estat integral” el seu sentit més ple. D’allí que la reflexió polític-estratègica tendent a establir una hegemonia proletària per oposició a l’hegemonia burgesa impliqui el problema de l’autonomia de la classe treballadora i els sectors subalterns com a qüestió fonamental.

La qüestió de la revolució passiva es relaciona directament amb els problemes tractats en els capítols anteriors. En la mesura en què continuen l’ona expansiva de 1789, les revolucions passives constitueixen un “progrés”, però aquest “progrés” aprofundeix les contradiccions de la societat capitalista no sols des de l’òptica de la contraposició entre capital i treball sinó també i sobretot des del punt de vista de l’oposició de la burgesia respecte del poble en general (via l’oposició a la revolució agrària). La composició d’interessos entre la burgesia industrial i els propietaris agraris (incomplint les tasques històriques atribuïdes a la “revolució democràtic-burgesa”) mostra el caràcter contradictori, relatiu i híbrid del procés històric, reflexió en la qual la noció de crisi té una centralitat clau.

Passat i present en la constitució de la modernitat europea

El quart capítol, titulat “La gènesi de la modernitat europea” avança sobre la reflexió gramsciana sobre els components que constitueixen l’època moderna a Europa. Aclareix Douet que Gramsci utilitza el terme “modern” en sentit ampli o ambivalent, com a caracterització de l’època així com en un sentit més immediat com a “contemporani”. La reflexió gramsciana es remunta a l’any 1000, amb el sorgiment de les comunes medievals italianes, de les quals després sorgiran la primera versió del capitalisme comercial, desenvolupament precoç que després no té continuïtat. Aquí es destaca una conceptualització de Gramsci que serveix per a pensar altres situacions històriques, que és la de la fase econòmic-corporativa de l’Estat, la detenció en el moment de modificació de l’estructura econòmica sense l’elaboració d’una superestructura concorde, especialment una nova cultura. En aquest context, Gramsci distingeix entre una versió progressiva (any 1000) i una altra reaccionària del Renaixement, atès que l’humanisme sosté una cultura d’elit tornada cap al passat. En una Europa marcada, especialment a Itàlia i Alemanya, pels efectes de la primacia de l’Església Medieval, el període de les monarquies absolutes, constitueix una transició fonamental cap a la centralització i laïcització de la política contra els marcs del món medieval. La Reforma protestant apareix, en aquest marc, com més progressiva i popular que el Renaixement i com a procés fonamental en la constitució d’una nova manera de pensar, que té la seva continuïtat, amb altres característiques, en la filosofia de la Il·lustració a França (on els protestants van ser reprimits a sang i foc i la “reforma moral i intel·lectual" va tenir altres característiques). El paradigma científic, la idea de progrés i la laïcització de la política són les conquestes que permeten l’adveniment de la modernitat en el pla ideològic, però el procés no és lineal: la Contrareforma primer i la persistència de l’Església Catòlica en ple segle XX demostren que la modernitat no és homogènia ni es pot pensar la seva història d’una manera teleològica.

Americanisme, feixisme i socialisme real

El capítol cinquè, “Alternatives històriques del període contemporani”, aborda les anàlisis de Gramsci sobre l’americanisme, el feixisme i l’URSS. El marc conceptual descrit en els capítols anteriors es reactualitza en la reflexió de Gramsci sobre aquests processos, que combinen “progrés” i “reacció” en diversos aspectes i en proporcions radicalment diferents. El fordisme-americanisme implica un progrés en relació a l’organització de la producció, però s’imposa mitjançant mètodes coercitius (política anti-sindical i racionalització dels costums). Gramsci es pregunta sobre els abastos d’aquest fenomen, pensant si pot constituir una “revolució passiva”, amb la qual cosa podria donar una major sobreviscuda al capitalisme o implica una acumulació de contradiccions que pot desembocar en un procés revolucionari. Però sobretot, per a Douet és important destacar que Gramsci presenta l’americanisme-fordisme de manera positiva per contrast amb la situació italiana, més que per a exaltar la seva progressivitat en si mateixa [6].

En el cas del feixisme, sobre el qual Gramsci es planteja la pregunta de si pot constituir una revolució passiva, el rol modernitzador de l’estructura econòmica a través de la intervenció estatal, en substitució d’una burgesia capaç de portar endavant aquests canvis per si mateixa, sembla clar (creació de diversos instituts que intervenen en la indústria i la banca) però mantenint sense resolució la “qüestió meridional” i impedint l’autonomia de les classes subalternes.

Douet utilitza les categories de subsunció formal i subsunció real per a distingir el “Estat integral liberal” del “Estat integral totalitari” (tornarem sobre aquest tema en les conclusions). En relació amb les innovacions en les formes estatals que implica l’Estat feixista, destaca les categories de corporativisme (organització obrer patronal que pretén superar simultàniament el parlamentarisme burgès i el sindicalisme obrer) i parlamentarisme negre (la forma que assumeixen els conflictes d’interessos en règims polítics que han abolit el parlamentarisme legal, encara que també poden presentar-se casos de parlamentarisme negre en règims parlamentaris en els quals el parlament és desplaçat per formes bonapartistes o cesaristes sense abolir-se).

Douet destaca que considerar els aspectes modernitzats del feixisme no implica donar-li un rol històricament “progressista” en el sentit de “fer època”, encara que el relatiu creixement de les forces productives sumat a la generalització del “sindicalisme estatal” si bé són elements reaccionaris que permeten la reproducció del règim feixista, al seu torn podrien ser punts de suport per al desenvolupament d’una política revolucionària, ja que la regimentació des de dalt del moviment social va acompanyada d’un procés d’organització que tendeix a unificar les condicions de lluita política.

En relació amb aquest caràcter complex del fenomen feixista, la distinció entre les revolucions passives del segle XIX i les del segle XX resulta fonamental, al mateix temps que permet delimitar els criteris amb els quals Gramsci defineix un procés com a progressiu:

A partir de l’estudi de la concepció de Gramsci sobre l’americanisme i el feixisme, podem identificar els criteris de progrés que implícitament mobilitza. Són tres: el creixement de les forces productives (modernització i racionalització econòmica); l’activitat autònoma i l’emancipació de les masses subalternes, per tant l’augment del seu poder social; i la capacitat de fer època, és a dir, d’establir un bloc històric radicalment nou que superi les contradiccions anteriors. Aquests tres criteris estan parcialment relacionats. La racionalització econòmica pot ser una condició per a l’activitat de les masses subalternes, que pressuposa un cert nivell de desenvolupament intel·lectual, d’organització i d’unificació, a escala nacional. Al revés, l’anàlisi de l’americanisme de Gramsci demostra que s’adhereix a la tesi marxista que el desenvolupament de les forces productives només s’alliberarà veritablement en una societat socialista, en la mesura en què requereixi una autèntica planificació; aquesta seria, òbviament, un nou bloc històric. No obstant això, aquests tres criteris continuen sent diferents i estan en tensió entre si. Es pot observar, almenys a curt termini, un progrés econòmic sense autonomia per als subalterns, com sota l’americanisme i, en menor mesura, el feixisme. De la mateixa manera, hem vist que, per a Gramsci, les revolucions passives del segle XIX, encara que per definició despullaven en gran manera als subalterns de la seva capacitat d’iniciativa sociopolítica, eren progressistes en el tercer sentit, en el sentit que corresponien a una nova estructura de classes, alguna cosa que no pot dir-se que facin els seus anàlegs del segle XX. Només les revolucions actives són progressives en els tres sentits del terme [7].

En relació amb l’URSS, Douet rescata diversos aspectes de les seves anàlisis, sobretot la qüestió la consideració que en èpoques del Pla Quinquennal –si bé implicava un progrés econòmic– la Unió Soviètica estava passant per una fase econòmic-corporativa, de modificació de l’estructura econòmica. Si bé moltes de les reflexions de Gramsci sobre la qüestió de la “estadolatria”, el problema de l’autogovern de les classes subalternes i la reabsorció de l’Estat en la societat civil impliquen una posició alternativa a la de l’estalinisme, Douet assenyala que seria forçat presentar aquestes qüestions com una crítica explícita i sistemàtica, recordant a més que si bé des d’abans del seu empresonament ja Gramsci havia vist els problemes de mètodes burocràtics en relació al maneig de les diferències amb l’Oposició Conjunta, considerava possible la seva superació per la via d’una desenvolupament polític-cultural autònom de la classe treballadora i sectors subalterns que estigués a l’altura de les modificacions econòmiques. D’aquesta manera, es podria avançar a reduir la coerció estatal progressivament fins a arribar a la “societat regulada” (comunisme). Aquí també assenyala l’autor que Gramsci intenta combinar una perspectiva internacionalista amb un èmfasi relatiu en la qüestió nacional, a través de la figura del “nou cosmopolitisme”.

En les conclusions del llibre, assenyala l’autor que tots aquests elements permeten pensar que Gramsci construeix una “filosofia democràtica de la història” mitjançant la qual -lluny de les filosofies de la història tradicionals o les variants postmodernes i postmarxistes- la història es vincula estretament amb la política, entesa aquesta com el procés d’activació, autonomia i construcció de l’hegemonia de la classe treballadora i els sectors subalterns.

A manera de conclusió

L’Histoire et la question de la modernité chez Antonio Gramsci constitueix una detallada anàlisi de les concepcions de Gramsci sobre la història, en el marc d’una exposició més general de les seves idees principals. El llibre per moments adquireix un to excessivament acadèmic que podria haver-se evitat desenvolupant més els pensaments de l’autor, en molts aspectes molt suggeridors.

L’exposició de com Gramsci utilitza la dialèctica és molt destacable ja que –a diferència de les lectures més elementals que sostenen la identificació per Gramsci de voluntat i història, o altres que es limiten a la relació subjecte-objecte– Douet aconsegueix mostrar els diferents aspectes conceptuals que fan a la dialèctica concretament utilitzada per Gramsci, contribuint d’aquesta manera a una millor comprensió de la problemàtica de la dialèctica en el marxisme, caracteritzada per múltiples lectures, fins i tot contraposades.

Una qüestió que queda per al debat té a veure amb la interpretació de la temàtica de l’Estat integral. Des del meu punt de vista, la definició general de l’Estat com a integral i per tant l’atribució d’aquesta categoria a l’Estat liberal, és problemàtica. Si bé és cert que en Gramsci coexisteixen la definició general i l’ús històric-concret de la categoria i no hi ha passatges en els quals Gramsci limiti aquesta definició a les formes bonapartistes, cesaristes i corporatives de l’Estat en el període d’entreguerres, considero que seria més requereixo distingir entre el concepte en general (dictadura + hegemonia) i les formes que aquesta relació assumeix amb la estatització sindical i l’avanç de l’Estat sobre la societat civil a partir del període d’entreguerres. Des d’aquesta òptica, l’Estat liberal combina dictadura + hegemonia, però no seria “integral” en el sentit contemporani del terme. Fins i tot prenent la pròpia reflexió de Douet sobre la relació entre Estat liberal i totalitari i subsunció formal i real, semblaria més adequada aquesta manera de plantejar el problema.

Un altre dels temes que mereixeria potser més desenvolupament o precisions, sobre el qual la lectura d’aquest llibre em va fer pensar –per l’assenyalament de la primacia epistemològica del present– és la utilització que fa Gramsci del concepte de “manera actual”. Aquest concepte està lligat tant a la relació passat/present com al problema de la relació entre política i història. Gramsci l’utilitza per a sintetitzar com els canvis polítics determinen les formes del procés històric i viceversa i en quina mesura hi ha continuïtat i ruptura entre el present i el passat, per exemple quan pensa l’hegemonia com a “forma actual” de la revolució permanent.

Aquestes qüestions no necessàriament es contraposen amb l’enfocament d’aquest llibre, sinó que podrien desprendre’s dels mateixos problemes abordats per l’autor.

Finalment, seguint la pròpia temàtica de la vinculació entre internacionalisme i política nacional, es pot destacar d’aquest treball la seva vocació d’intervenir en el debat gramscià a França (que té les seves pròpies característiques, per exemple el pes atorgat en diferents estudis, inclòs est, a la categoria de bloc històric) al mateix temps que intentar actualitzar-ho bolcant les conclusions dels estudis filològics recents d’Itàlia i el marxisme angloparlant.

En resum, un treball molt significatiu, que val la pena llegir i discutir.

Notes

[1] Douet, Yohann, L’Histoire et la question de la modernité chez Antonio Gramsci, París, Classiques GARNIER, p. 27.

[2] Ibídem, P. 40.

[3] Ibídem, p. 55/56.

[4] Ibídem, pp. 85/86.

[5] Ibídem, p. 97.

[6] Ibídem, p. 263.

[7] Ibídem, pp. 281/282.


Facebook Twitter
Contra el 155 a l'escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Contra el 155 a l’escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s'espiés a l'independentisme

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s’espiés a l’independentisme

El govern justifica l'espionatge a l'independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

El govern justifica l’espionatge a l’independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

L'espionatge i el clavegueram de l'Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

L’espionatge i el clavegueram de l’Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

25M: Les estudiants a la vaga amb el professorat: acabem amb les retallades i desobeïm la sentència contra el català!

25M: Les estudiants a la vaga amb el professorat: acabem amb les retallades i desobeïm la sentència contra el català!

La borbonada de la setmana

La borbonada de la setmana

No a la Llei Iceta. No més casos com el de l'escola Folch i Torres!

No a la Llei Iceta. No més casos com el de l’escola Folch i Torres!

Borbó i compte nou: Juan Carlos de tornada a Espanya

Borbó i compte nou: Juan Carlos de tornada a Espanya