×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

La distopia està de moda

Una ressenya comentada de l'assaig “Contra la distopía. La cara B de un género de masas” (2021) de Francisco Martorell Campos, en la qual pensarem el paper conservador d'un gènere que va tenir un gran potencial crític i que avui, potser, ens crida al descoratjament.

Lucía Nistal

dimecres 26 de gener
Facebook Twitter

La distòpia està de moda, una altra vegada. I no és casual que reemergeixi la passió per aquest gènere en aquests temps de decadència d’un sistema que genera pandèmies i ens dirigeix a la catàstrofe mediambiental amb la condició de mantenir la generació de beneficis per a uns pocs.

Les produccions distòpiques es multipliquen, tant llibres, còmics, videojocs com, sobretot, pel·lícules. Però també les reflexions i assajos que pensen el gènere. Avui m’agradaria detenir-me en una de les quals m’ha semblat més suggeridora, que ja des del títol deixa clara les seves intencions: “Contra la distòpia. La cara B d’un gènere de masses” (2021). Es tracta de l’últim assaig de Francisco Martorell, també autor de “Somiar d’una altra manera. Com vam perdre la utopia i de quina forma recuperar-la” (2019), que en aquesta ocasió completa el cercle detenint-se en la distòpia des d’una perspectiva crítica.

Aquest assaig s’obre amb una tesi, explícita –la qual cosa s’agraeix–, i és que, malgrat la pàtina revolucionària d’algunes distòpies, o de la lectura transformadora que se sol realitzar, la realitat és “que les distòpies potencien més l’estabilitat que el canvi, que no aporten a penes res a la consecució dels objectius de l’esquerra […]. Abans bé, contribueixen a obstaculitzar-los, distorsionar-los o desprestigiar-los”. Això no nega l’ambigüitat i la contradicció dels productes culturals, que poden vehicular elements crítics, progressius o de denúncia, però, segons Martorell, la tendència majoritària en la fase en la qual ens trobem és la de relats distòpics que contribueixen a la por, el conformisme, el descoratjament i la passivitat. Desgranarem això una mica.

La por com a impuls desmobilitzador: no hi ha alternativa

L’assaig es divideix en tres parts centrals, totes elles esquitxades d’exemples en els quals retrobarem o descobrim narracions distòpiques com per a llegir i veure durant anys, així que, si ets fan del gènere, un motiu més per a llegir el llibre. En la primera part reflexiona sobre aquest auge actual de la distòpia, la segona es deté a especejar i classificar diferents formes de distòpia i la tercera recull 10 crítiques centrals a la deriva d’aquest gènere.

A l’afirmació de l’auge de la distòpia acrítica ens porta des d’un recorregut històric que explica diversos moments d’impuls de la narració distòpica. Un primer moment seria el dels antimoderns del XIX, la Primera Guerra Mundial i la Gran Depressió suposen un altre impuls, però quan la distòpia avança a la utopia per la dreta és després de la Segona Guerra Mundial quan la discussió del dia estava en totalitarismes, bombes atòmiques, genocidis…

No obstant això, hi ha un altre episodi històric d’especial interès que Martorell esmenta, assenyalat per la caiguda del mur de Berlín en 1989:

“els enderrocs van tapar l’horitzó utòpic socialista que havia conferit esperança a milions de persones. Esperança, francament, que arribava minvada a causa de la llarga seqüència de desenganys estrenada amb la naturalesa totalitària de la Unió Soviètica i prorrogada per la repressió de la Primavera de Praga, les matances de la revolució Cultural i el genocidi de Cambodja”.

Evidentment la caiguda de l’URSS i l’entrada de ple del bloc soviètic en l’esfera capitalista va suposar la fi d’un “horitzó utòpic”, el qual ja venia més que desgastat sota la bota estalinista. Heus aquí dues batalles a donar per a recuperar la nostra capacitat de somiar i lluitar per un món nou, afegeixo, tornar a fer nostra la perspectiva emancipatòria superadora del capitalisme i separar la tradició revolucionària de la distorsió i traïció que esmenta Martorell en aquesta cita. Una separació i superació que és, per descomptat, cada vegada més pròxima i factible, en la mesura en què els aparells hereus de l’estalinisme s’han anat erosionant, devaluant i perdent hegemonia sobre la classe treballadora.

En qualsevol cas, aquesta falta d’alternativa que aparentment certificava la caiguda de l’URSS inaugura tota una època de “fi de la història” com afirmava Fukuyama, un “No hi ha alternativa al capitalisme” que va permear i continua en part permeant les produccions culturals, capaces d’imaginar les més variades catàstrofes, apocalipsis i distòpies, però no la fi del capitalisme, com expliquen Mark Fisher (“Realisme capitalista”) o Fredric Jameson en diversos textos. Una falta d’alternativa que el neoliberalisme va venir a fer doctrina a partir dels anys 70 del passat segle XX.

La por com a impuls desmobilizador: no hi ha alternativa

Així arribem a l’actualitat, on la distòpia no és ja només una moda, sinó un esperit d’època, ja que s’hauria donat el que Martorell diu una “distopització de la nostra cultura”. La por, que sempre ha sigut una eina de control, avui s’estaria diversificant en perills reals i imaginaris que tot. Aquí esmenta la imposició d’una agenda durant la pandèmia de la COVID, que obre la porta a una doctrina del Xoc permanent des de la qual limitar les llibertats en nom de la seguretat, en aquest cas sanitària. Així, “la distòpia no sorgirà del coronavirus, sinó de les ordenances governamentals que asseguren combatre’l en nom de la salut pública i la seguretat nacional”, i afegeix l’exemple de la pel·lícula V de Vendetta (2005) o la sèrie La tanca (2020).

Aquesta por que ha anat poblant les nostres vides, que també és exacerbat per les narracions distòpiques, podria provocar una resposta en clau de lluita o almenys resistència. No obstant això, com explica Martorell, la despolitització de la por “comporta que els conflictes i disgustos siguin viscuts com a contrarietats privades que requereixen solucions privades”.

Crec que aquesta és una de les claus per a pensar les pel·lícules o novel·les distòpiques actuals. D’una banda, solen desenvolupar-se en termes d’individus, triats, herois que lluiten contra l’adversitat, gairebé sempre moguts per qüestions personals –sinó directament per l’amor d’AQUESTA persona–, que depenen de les seves pròpies capacitats personals i expressen una sortida, al seu torn, individual. És a dir, es reforça profundament el discurs de l’esforç individual i fins i tot se situa l’amenaça en els altres, en lloc de plantejar-se en ells una sortida comuna. Però a més, afegiré una segona qüestió: hi ha tota una sèrie de distòpies que no expliquen l’origen de la decadència o catàstrofe, no hi ha causa, no hi ha culpable –en tot cas la humanitat o la societat de conjunt, que ha perdut capacitat d’empatia o solidaritat, dominada per l’egoisme o en el millor dels casos una casta política sense ètica, com en No miris a dalt (2021), que no sap respondre al que és una crisi sense culpables, l’arribada del meteorit–, la catàstrofe és sobrevinguda, natural i, per descomptat, inevitable. Això, que ens pot recordar al relat durant l’esclat de la pandèmia en el qual es tractava (i es tracta) com un fenomen natural i s’omet el detall de la producció i distribució capitalista que el va generar, ens porta a no veure solució possible. Si no hi ha causa ni principi, no hi ha sortida. Terrorífic.

Des d’aquesta perspectiva, sense sortida, sense alternativa, en clau individual de supervivència, la distòpia, més mainstream que mai –i aquí tornem a Martorell– hauria perdut el seu element crític, per a quedar-se en un reforçament del conformisme o el conservadorisme.

Aquesta pesada repetició de la inexistència d’alternativa, o almenys alternativa desitjable si tenim en compte que les poques distòpies que recullen alguna cosa semblança a una substitució del capitalisme solen representar societats bastant poc apetibles, ens construeix com a subjectes passius, derrotats. Martorell arriba a afirmar que “els joves no perceben gens inquietant la falta d’alternatives polítiques al règim regnant”. No negaré que l’horitzó de l’imaginable està molt limitat per a les noves generacions que no han viscut més que capitalisme, en els temaris educatius del qual desapareixen o es tergiversen les revolucions triomfants, de la mateixa manera que en els productes culturals que consumeixen, a més plegats de distòpies pessimistes. Però portaré una mica la contrària a Martorell per a trencar una llança en favor de les noves generacions, que també han viscut en un capitalisme en crisi tota la seva vida, que s’han organitzat i han sortit a qüestionar el sistema cada 8M, en el moviment climàtic, que han protagonitzat rebel·lions com la xilena i que encara, afortunadament, tenen molt per qüestionar i per lluitar. Malgrat les distopies que els oferim.

Distòpies desfasades, contrarevolucionàries, tecnodistòpies i de la realitat virtual

Anem amb una altra de les crítiques que realitza Martorell a unes certes distòpies que val la pena destacar. Es tracta dels relats distòpics que pateixen el que denomina el “desfasament temporal orwel·lià” i posen avui en el centre el perill dels Estats totalitaris oblidant-se del perill del neoliberalisme de les democràcies capitalistes, que queda com l’ideal implícit. El mecanisme seria “teatralitzar les baixeses d’Estats totalitaris d’ascendència socialista amb la intenció fer apologia de l’individualisme irreflexiu, nutrient ideològic del capitalisme, doctrina inquestionada i transversal”. Pensem en l’últim lliurament dels jocs de la fam (2015). Es reafirma un missatge que no es pot tenir igualtat sense totalitarisme ni col·lectivitat sense estandardització i que qualsevol superació del sistema actual acabaria en un atac intolerable a la nostra individualitat (com si tinguéssim llibertat individual ni de cap altre tipus quan no arribem a final de mes… la llibertat de morir-nos de fam si no volem treballar tenim en aquest capitalisme nostre).

Des del meu punt de vista, relats distòpics com els que realitza Orwell en 1984 o des d’una al·legoria a “Rebel·lió a la granja” van jugar i juguen un paper més que necessari políticament en denunciar el totalitarisme de la burocràcia estalinista que es va apoderar de l’URSS i no tenen res a veure amb les distòpies totalitàries desfasades de les quals parla l’autor. No obstant això, posar avui l’accent en aquest totalitarisme lligat a un imaginari “comunista” no pot ser més perniciós. Tanca una doble operació ideològica, d’una banda, com indica Martorell, la democràcia capitalista neoliberal queda fora de tota crítica i a més es llegeix com l’alternativa que ens salva d’aquest totalitarisme. Però d’altra banda aquest totalitarisme queda habitualment unit a qualsevol alternativa al capitalisme i especialment al comunisme. Així, es tracta de construir una inclinació al sistema capitalista i un temor davant el que no és sinó una caricatura del comunisme, que poc té a veure amb aquesta uniformitat, misèria i control que, si m’ho permeteu, a mi em recorda més a la d’una fàbrica capitalista o un barri pobre els habitants del qual no poden pagar per a triar.

Fredric Jameson també es referia a aquesta operació quan parlava de l’ús que li dona la dreta al que anomenen utopia, però per a donar-li un caràcter d’impossibilitat i que en realitat plantegen en termes distòpics, relacionant-lo amb la seva concepció del comunisme, és a dir l’estalinisme totalitari. Un ús del terme que en realitat parteix de la concepció que “el sistema (ara entès com el lliure mercat) forma part de la naturalesa humana” de manera que qualsevol intent de canvi seria una imposició violenta –hauríem de parlar d’imposició a quin sector, clar– “i que els esforços per mantenir els canvis (contra la naturalesa humana) necessitaran d’una dictadura”. [1]

Hi ha una altra categoria de distòpies que, per contra, no ens posa de part dels insurgents enfront d’un Estat totalitari al qual volem evitar arribar, sinó que ens situa jutjant als insurgents que volen destruir el sistema amb el qual hem decidit conformar-nos. Martorell parla de les distòpies contrarevolucionàries que comparen als insurgents amb “pàries sense ideals moguts pel plaer sàdic”. L’exemple de nou ordre (2021) és clar en aquest sentit, encara que pugui contenir altres elements de critica molt interessants és innegable que presenta el despertar del poble com una violència temible i sense objectiu constructor. Es veu aquest mecanisme fins i tot en altres pel·lícules que s’allunyen del concepte clàssic de distòpia, però en els quals m’atreveixo a trobar elements distòpics, com a Paràsits (2019) o Joker (2019).

Les tecnodistòpies també tenen el seu espai en aquest text, l’exemple del qual més conegut avui dia tal vegada és la sèrie Black Mirror (2011-2019). I resulta interessant subratllar els perills de determinats usos de la tecnologia, però, com adverteix Martorell: “l’autèntic risc no procedeix dels aparells electrònics, sinó del capitalisme neoliberal que programa els seus usos i orientacions”. Tal vegada seria més interessant començar a oposar a aquests paisatges en les quals les màquines treballen per nosaltres i pel bé comú preservant el planeta i donant-nos temps per als plaers, com succeiria en una economia organitzada de manera racional i col·lectiva i no amb aquesta embogida direcció que patim sota el capitalisme.

També es refereix a les distòpies de la realitat virtual, en les quals la set política de justícia queda esborrada sota la prioritat de saber què és la realitat, una certa nostàlgia de realitat que per exemple podem veure en la saga de Matrix, que tan revolucionària els va semblar a molts i avui ens sorprèn(?) amb un nou lliurament.

Són moltes les categories i exemples inclosos en el text que ofereixen una eina crítica de lectura i que no desenvoluparem aquí per qüestió d’espai. No obstant això, hi ha una última qüestió que no podem deixar d’esmentar.

Assaltar la utopia com a bandera

Ens referim a l’extensió d’aquest esperit distòpic pessimista a altres àrees. L’autor parla dels filòsofs distòpics, els quals “reprodueixen el gest arquetípic de la distòpia: oferir meticulosos diagnòstics de les patologies civilizatories exempts de propostes de millora o superació”. Una malaltia que estén a crítics culturals i pensadors socials, que “han perdut la facultat dialèctica de captar els progressos i les regressions alhora, d’entrellucar en l’explotació regnant els ressorts de l’emancipació futura i en el presenta una mar bulliciosa de llums i ombres”.

Moltes de les produccions distòpiques que hem esmentat tenen el seu potencial crític en la representació i denúncia de la desigualtat i les problemàtiques que genera aquest sistema, de la mateixa manera que molts textos de filòsofs, politòlegs, crítics culturals o fins i tot activistes i militants de “esquerres”. Però gairebé sense excepció el problema ve a l’hora de plantejar una alternativa. O bé no apareix i s’ha de buscar en una acceptació implícita que la tasca és conservar el que tenim –“ho teníem tot” diu el personatge de Leonardo Di Caprio al final de No miris a dalt– i resistir els atacs per venir, o bé la derrota es fa estratègia i no hi ha lluita possible anés dels marcs del que s’estableix. Aquesta segona via és ni més ni menys que la trista història del reformisme o les diferents adaptacions al reformisme que disfressen d’alternativa el que no és més que un raquític mal menor.

Però, com diu Martorell, “després de desgranar els problemes i denunciar les injustícies que ens incumbeixen, seria interessant buscar solucions”. Necessitem recuperar la capacitat de pensar més enllà d’una derrota anunciada que no té per què ser tal, necessitem recuperar les distòpies crítiques que obrin la porta a les nostres utopies. És a dir, reprenguem el debat estratègic des de les forces revolucionàries i construïm alternatives polítiques. Assaltem també el debat i la imaginació amb les nostres utopies per a construir alternatives reals aquí i ara, amb els peus en la terra, però lluny de tot conformisme. Perquè som més que ells, perquè som les que movem el món, perquè mereixem un futur que valgui la pena ser viscut. Jo a això ho dic comunisme.

Notes

[1] Jameson, F. (2006). “La política de la utopía”. Adversus. Revista de semiótica. Versió traduïda i corregida de l’original a New Left Review 25, January-February, 2004.


Facebook Twitter
Contra el 155 a l'escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Contra el 155 a l’escola catalana! No acatarem la sentència! Acabem amb deu anys de retallades!

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s'espiés a l'independentisme

Margarita Robles sabia que estava sent espiada quan negava que s’espiés a l’independentisme

El govern justifica l'espionatge a l'independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

El govern justifica l’espionatge a l’independentisme: "Què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?”

L'espionatge i el clavegueram de l'Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

L’espionatge i el clavegueram de l’Estat no desapareixen amb peticions de cessaments ni restriccions institucionals

25M: Les estudiants a la vaga amb el professorat: acabem amb les retallades i desobeïm la sentència contra el català!

25M: Les estudiants a la vaga amb el professorat: acabem amb les retallades i desobeïm la sentència contra el català!

La borbonada de la setmana

La borbonada de la setmana

No a la Llei Iceta. No més casos com el de l'escola Folch i Torres!

No a la Llei Iceta. No més casos com el de l’escola Folch i Torres!

Borbó i compte nou: Juan Carlos de tornada a Espanya

Borbó i compte nou: Juan Carlos de tornada a Espanya