×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Maig del 37: quan Barcelona va estar sota control de la classe treballadora

Amb motiu del 85 aniversari dels coneguts com a Fets de maig de 1937 a Barcelona, publiquem novament aquest article, ara revisat i actualitzat, sobre les lliçons que va deixar l'últim intent de defensa d'una de les majors revolucions socials del segle XX.

Santiago Lupe

Federico Grom

dimarts 10 de maig
Facebook Twitter

És necessari conèixer la història revolucionària de la nostra classe. Un passat amb algunes de les gestes més valuoses i heroiques, laboratori i font de lliçons estratègiques. La revolució espanyola de 1936 i la insurrecció de maig del 37 a Barcelona per defensar-la són algunes d’elles.

Els qui escrivim aquest article, com els qui van aixecar aquelles barricades fa 85 anys, no creiem que el capitalisme tingui una sortida per la via de la reforma, ni política, ni econòmica. Sinó que la classe treballadora i els sectors populars haurem d’aprofitar les lluites que prometen obrir-se en un món que torna a estar creuat per crisis i guerres, per preparar-nos i portar endavant el derrocament revolucionari d’aquesta democràcia per a rics, per posar la riquesa en mans i control de la classe obrera i les majories socials. En això creiem i per a això considerem que ens hem de preparar. En primer lloc sent part activa i defensant aquesta perspectiva en totes les lluites que es donin, alhora que reflexionem i tractem d’aprendre dels que abans que nosaltres també es van proposar “prendre el cel per assalt”.

Aquestes heroiques jornades de maig deixen en evidència, lliure de tota visió edulcorada o mistificadora, quines van ser les diferents estratègies que van desplegar les principals organitzacions obreres en la revolució espanyola i quines van ser les conseqüències de les mateixes en el desenllaç dels fets. En certa manera, parlar de maig del 37, de l’ofec a sang de la revolució espanyola per part del govern republicà, la Generalitat i l’estalinisme, obliga a fer un balanç profund, una reflexió profunda, no només d’aquestes forces, sinó també de les que van ser part activa de les jornades revolucionàries de juliol, la CNT i el POUM.

La revolució espanyola i els governs de conciliació de classes

La resposta dels treballadors al cop feixista entre els dies 18 i 19 de juliol de 1936 suposa l’arrencada d’una de les revolucions socials més profundes de la història. Mentre el Front Popular i el govern de la Generalitat feien crides a la calma i asseguraven tenir la situació sota control, els treballadors sortien a la cerca d’armes per derrotar als revoltats, aconseguint derrotar el cop militar en la major part del territori. I l’Estat burgès republicà deixava en evidència la seva impotència per a enfrontar-lo, alhora que quedava en gran manera col·lapsat. La iniciativa va passar a les mans de la classe treballadora i la pagesia pobra que va començar a portar endavant transformacions revolucionàries, com les col·lectivitzacions de les terres, les fàbriques i sectors estratègics com els transports.

El consum va quedar en mans de Comitès de Proveïments aixecats pels obrers. També l’Ordre Públic va passar a les mans d’aquests, comptant amb les Patrulles de Control que van establir l’ordre a la ciutat de Barcelona en lloc de la policia. Es va impulsar l’emergència de les milícies, organitzades en escassos dies i que immediatament van assumir la lluita militar contra el feixisme, avançant sobre part d’Aragó i exportant la revolució per tots els territoris que passaven.

Aquesta ofensiva dels treballadors era el temor de la burgesia, no només la feixista, sinó també la republicana. Des de l’hora zero de la revolució, els seus representants polítics van començar a dissenyar la política amb la qual tractarien de recompondre l’Estat republicà i liquidar els organismes d’auto-organització dels treballadors i les conquestes revolucionàries de juliol.

Lamentablement les organitzacions obreres, com la CNT-FAI i el POUM, es van mostrar des del primer moment disposades a ser part d’aquesta estratègia per mitjà de la col·laboració governamental. Des de diferents organismes, com el Comitè Central de Milícies Antifeixistes o el Consell d’Economia de la Generalitat, es va anar arribant al primer govern amb consellers de la CNT i el POUM el 26 setembre de 1936. Al començament de novembre la direcció nacional de la CNT-FAI va fer extensiva aquesta col·laboració amb 4 ministres anarquistes en el Govern central, entre ells García Oliver i Federica Monsteny.

Serà sobretot el Govern de la Generalitat l’encarregat d’anar aprovant els principals decrets contrarevolucionaris, que alhora que ajudaven a reconstruir l’Estat burgès, anaven aniquilant les conquestes revolucionàries de juliol. La participació de la CNT i el POUM actuarà de “validador” d’esquerres als ulls dels treballadors d’aquesta política contrarevolucionària. La línia col·laboracionista de classe d’aquestes direccions allunyarà la possibilitat que aquella multiplicitat de comitès es pogués coordinar i centralitzar per imposar-se sobre el poder burgès. Cal dir que la CNT catalana i nacional, -principal sindicat en afiliació al costat de la socialista UGT, que organitzava als sectors més combatius del moviment obrer en moltes regions com Catalunya-, en donar el seu suport al govern de Companys i Largo Caballero va aportar un element decisiu per desorganitzar a la classe treballadora, no només militarment sinó també políticament, per fer front a la contrarevolució en curs.

Alhora anava creixent el “partit de l’ordre”, el PSUC, que al costat del PCE mantenia el discurs anti-revolucionari més ofensiu des del començament de la guerra. Actuaven com a corretja de transmissió de Stalin, qui volia demostrar la seva respectabilitat contrarevolucionària a les potències democràtiques per arribar a un acord defensiu de l’URSS. Ajudat pels enviaments de diners, armes i personal tècnic, polític i militar des de la Rússia soviètica, va començar una campanya de difamació contra els partidaris de la revolució que es definien com obertament anti-estalinistes, el POUM, titllant-los d’“agents nazis”, arribant a forçar la seva expulsió de la Generalitat al desembre de 1936.

La primera mesura presa pels partits de la burgesia, va ser restablir la seva justícia burgesa, ara rebatejada amb el nom de Tribunals Populars. Es van aprovar llavors els primers decrets contra les col·lectivitats de la indústria i el camp, que buscaven asfixiar negant préstecs a aquelles que no estiguessin sota el control de la Generalitat. I per descomptat, els decrets sobre la militarització de les milícies, pel qual totes havien de passar a formar part d’un exèrcit tradicional a les ordres de la República. I on això no ocorria es practicava el desproveïment sistemàtic d’armes, municions i pertrets.

Expulsat el POUM de la Generalitat, la CNT va continuar donant cobertura a una bateria de lleis que atacaven frontalment les col·lectivitats i comitès. Abolint els Comitès de Proveïments, es donava via lliure d’aquesta manera a l’especulació de molts comerciants amb els productes de primera necessitat i la seva escassetat per acaparament. Només quan la Generalitat va decretar el desarmament de les Patrulles de Control, els dirigents de la CNT es van oposar, encara que amb l’objectiu de conservar els seus ministeris. No obstant, aquesta oposició va ser un senyal per a la burgesia: calia passar a una nova fase de la contrarevolució. Una fase més agressiva que va desencadenar els fets de maig.

Els fets de maig i la política de les direccions de la CNT i el POUM

En la rereguarda republicana -el suposat paladí de l’anti-feixisme a nivell mundial-, els treballadors tenien prohibit manifestar-se el 1r de maig a la ciutat de Barcelona. El 3 d’aquest mateix mes, tres camions de la Guàrdia d’Assalt republicana van ser enviats per prendre el control de l’edifici de la Telefònica. A més d’un alt valor simbòlic, per a la presa del qual el 19 de juliol s’havien deixat la vida nombrosos treballadors i treballadores, per a la burgesia en la seva tasca de recompondre el seu Estat el control de les comunicacions era un aspecte clau. Això va provocar la immediata resposta de la major part dels militants revolucionaris de la CNT, la FAI i el POUM, que va empalmar amb el malestar obrer i popular producte dels successius decrets que minaven les seves conquestes.

En la tarda del dia 3 de maig, la Barcelona obrera es va tornar a alçar amb les armes a la mà per aixecar barricades, aquesta vegada per defensar les conquestes revolucionàries de juliol que la burgesia republicana, amb els seus aliats estalinistes, volia acabar de liquidar. Els barris obrers van tornar a estar sota el control armat dels treballadors, mentre el Palau de la Generalitat a la plaça Sant Jaume i les seus d’Estat Catalá i el PSUC, es fortificaven amb barricades. Els canons de Montjuïc, sota control d’obrers de la CNT, apuntaven a aquests edificis. A Lleida es va prendre la caserna de la Guàrdia Nacional Republicana i a Tarragona i Girona van ser ocupades les seus dels partits contrarevolucionaris. També la insurrecció va impactar en el front, milicians de la ex-Columna Lenin del POUM van començar a marxar sobre Barcelona, també la Divisió Rojinegra i fins i tot l’ex-Columna Durruti es va concentrar a Barbastro per decidir-ho. Només la gestió de diversos dirigents anarquistes va poder evitar-ho.

Les estampes del 19 de juliol es reproduïen. Si en aquella data, els treballadors van desoir les crides a la calma del Front Popular, ara, al maig, havien de tancar l’orella a crides del mateix tipus. No obstant, aquesta vegada, venien dels dirigents que al juliol els havien encoratjat a prendre les armes. En nom de “la unitat antifeixista”, els dirigents regionals i nacionals de la CNT, personificats en els ministres anarquistes com Montseny i García Oliver, demanaven als obrers lliurar les armes, abandonar les barricades i tornar a la feina. Actuaven així, una vegada més, com a aliats d’“esquerra” de la contrarevolució burgesa i estalinista que es proposava donar a la revolució el seu últim cop.

Fins i tot després de la derrota d’aquesta insurrecció en la qual van col·laborar, van continuar desplegant una política servil de la burgesia republicana. Després de ser expulsats del Govern central van estar pregant el seu reingrés en el Govern de Negrín fins a 1938, quan ho van aconseguir. Mentrestant, miraven per a un altre costat davant les desaparicions, assassinats, empresonaments de centenars dels seus millors militants, o davant el procés d’anihilament del POUM.

ERC i el PSUC, amb els seus aliats a València d’Esquerra Republicana i el PSOE, que mantenia la presidència del govern en la figura de Largo Caballero, van ajudar a aixafar la revolució amb l’enviament des de València de milers de Guàrdies d’Assalt.
La Barcelona revolucionària, el cor de la revolució espanyola, era aixafada amb els conseqüents arrestos, tortures i assassinats dels sectors més revolucionaris i combatius del moviment llibertari; qüestió que va aplanar el camí per acabar de liquidar la revolució a la resta de Catalunya i l’Aragó oriental.

El POUM venia de jugar un paper de “comparsa” dels dirigents cenetistes. El mateix Nin, com a Conseller de justícia, va prendre part personalment de la dissolució del Comitè Local i els Tribunals Populars de Lleida, ciutat sota el control del seu partit i on els seus militants anaven a oposar resistència armada a les tropes de la Generalitat, que pretenien reinstaurar el vell ajuntament republicà.

En esclatar els fets de Maig, en principi van saludar la resposta dels obrers, però quan els dirigents de la CNT-FAI es van declarar contraris a l’aixecament, van acabar sumant-se a les crides a la calma i a l’abandó de les barricades. Tot a més amb declaracions molt irresponsables, on assenyalaven que el proletariat havia resultat vencedor en el xoc, només hores abans que la ciutat fos presa per la Guàrdia d’Assalt que van iniciar el desarmament, les detencions i l’assalt a seus sindicals i del POUM.

Hi havia alternativa revolucionària a la derrota

Malgrat l’enorme heroisme de la classe obrera espanyola, que tant al juliol del 36 com al maig del 37 va ser capaç d’actuar molt per sobre de les consignes equivocades que emanaven del govern republicà i les seves direccions polítiques i sindicals, això no va ser suficient per vèncer.

Una de les grans tragèdies per a la revolució espanyola va ser la inexistència d’un partit revolucionari, que apostés decididament per combatre el feixisme i al mateix temps que es preparés perquè la revolució iniciada el 19 de juliol s’acabés d’imposar sobre les ruïnes de l’Estat republicà burgès, unint d’aquesta manera les tasques de la guerra i la revolució.

Aquest heroisme es va fer carn en destacats sectors que van tractar de convertir la seva experiència en un programa per defensar i fer vèncer a la revolució. Com a sectors del moviment llibertari que van trencar amb la política col·laboracionista de la CNT i van arribar a plantejar un programa que apuntava a aixecar una alternativa de classe i revolucionària, a desenvolupar un poder obrer que socialitzés l’economia i aixecar un exèrcit proletari per acabar amb la reacció, revisant d’aquesta manera molts dels prejudicis que configuren la ideologia anarquista, tot i que en cap moment aquests van deixar de considerar-se com a tals. No així per la direcció de la CNT-FAI que intentés expulsar-los sota l’acusació de bolxevics i trotskistes.

Un d’ells va ser Balius, antic redactor de Solidaritat Obrera, qui serà fundador dels “Amigos de Durruti” confluint amb centenars de milicians que tornaven a la rereguarda amb les seves armes en rebuig al decret de militarització i centenars de cenetistes de les Joventuts Llibertàries, el Sindicat de l’Alimentació o els miners de Sallent, entre altres. Aquesta agrupació va ser fundada el 7 de març i va arribar a comptar amb 5.000 adherents. Al maig va jugar un paper clau en els combats de carrer, aixecant i organitzant una gran part de les barricades especialment a La Rambla. Però allò més destacat va ser el programa que van aixecar on es mostraven partidaris de constituir un poder obrer en la consigna de “Junta Central Revolucionaria” basada en organismes de democràcia directa de treballadors, pagesos i combatents, així com la lluita per la socialització de l’economia -en contra de l’autogestió federalista que portava a una espècie de “capitalisme sindical” i també del control que la Generalitat volia tornar a imposar - o per un Exèrcit proletari, en contra de l’Exèrcit Popular sota comandament burgès i estalinista.

També a l’interior del POUM van sorgir veus contràries a la posició de Nin, entorn de la cèl·lula 72 d’aquest partit, dirigida per Josep Rebull. Aquest, va escriure i va lluitar internament per una línia contrària a la participació en el govern, sent partidari de reprendre una política d’independència de classes i revolucionària. I Encoratjant al fet que el seu partit aixequés i posés en pràctica allà on tenia incidència, una política de desenvolupament “soviètic” dels diferents comitès en els quals tenia influència, encoratjant l’elecció de delegats i la seva coordinació i centralització democràtica.

Finalment, el corrent que va plantejar una alternativa revolucionària de la forma més conseqüent a la política de la CNT i el POUM va ser el trotskisme. És a dir, el petit grup espanyol de l’Oposició d’Esquerra Internacional, l’anomenada Secció Bolxevic Leninista d’Espanya dirigida per Grandiso Munis, que comptava amb un grapat de militants a Madrid i Barcelona amb escassa incidència en els esdeveniments. Ells, al costat de Lleó Trotsky, qui va seguir des del seu exili a Turquia, França, Suècia i finalment Mèxic molt de prop els esdeveniments, van tractar d’influir sobre Nin, l’Esquerra Comunista i el POUM fins a l’últim moment. Fins i tot anticipant-se als seus errors, perquè abandonessin la seva política criminal de conciliació de classes.

L’estratègia i el programa de Trotsky i l’oposició d’esquerra per a l’Estat espanyol, es basaven sobretot en el bagatge teòric i pràctic del marxisme revolucionari, especialment l’enorme experiència de la revolució russa. Aquest corrent va ser el primer i únic en oposar-se sense ambages al capdavant Popular, una maniobra de conciliació de classes que venia a actualitzar la política ja assajada pels menxevics i social revolucionaris russos amb el suport al Govern de Kerensky.

Un llegat que Trotsky i la Secció Bolxevic Leninista Espanyola van voler posar al servei de la revolució espanyola, que podríem sintetitzar en la independència política de classe, lluitant per la construcció del poder proletari a través d’òrgans democràtics d’autoorganització centralitzats que constituïssin un Govern de treballadors sobre les ruïnes del règim republicà. El desenvolupament d’aquests organismes d’autoorganització o soviets, a més de ser vitals com els pilars aquest poder proletari, eren essencials perquè els revolucionaris poguessin conquistar la direcció de les masses, arrencant-les de la influència de les direccions reformistes i conciliadores.

L’expropiació, socialització i planificació democràtica sota control obrer de tota l’economia, la guerra revolucionària contra el feixisme al costat de la construcció d’un Exèrcit Proletari i aixecar ofensivament un programa revolucionari i d’extensió de la revolució a Europa i el món com l’única possibilitat d’evitar l’avanç del feixisme i la carnisseria imperialista de la guerra mundial que estava en embrió, eren les tasques que el poder obrer havia d’assumir per posar en peus una revolució triomfant que establirà les bases per a superar al capitalisme.

Lamentablement, aquest programa no va poder fer-se efectiu a temps en sectors significatius del proletariat. D’una banda la ruptura política de Nin amb Trotsky, sobretot després del suport del primer al capdavant Popular, no va permetre que aquest llegat cristal·litzés en un partit amb una implantació i influència suficient entre els treballadors catalans o de l’Estat espanyol. En el moviment llibertari, els qui van començar a plantejar un programa en aquest sentit per la força de la pròpia realitat encara eren pocs, uns 5.000 adherents amb molt poc temps d’existència -només dos mesos-. I per tant, encara poca experiència en la lluita contra la seva pròpia direcció i sense acabar de transformar aquest programa en una estratègia per vèncer, així com encara menor reconeixement i suport entre les bases cenetistes en comparació amb els seus dirigents històrics, que malgrat la seva política traïdora, encara gaudien d’un cert prestigi heretat.

Una direcció revolucionària no es pot improvisar enmig de la revolució mateixa, sinó que ha de formar-se i foguejar-se abans, aglutinant als sectors més decidits, combatius i organitzats de la nostra classe, ancorant-se en els centres de treball, guanyant el suport i la confiança dels treballadors. En definitiva, tractar d’arribar el millor preparats als combats decisius, juntament amb un pla decidit per vèncer.

Conclusions

Això no vol dir que l’experiència d’aquests sectors no tingués un gran valor per a les generacions futures i per als revolucionaris del món en l’actualitat, encara que no van poder incidir decisivament en el rumb dels esdeveniments.

L’actual situació mundial reactualitza les tendències del capitalisme a generar crisis, guerres i processos revolucionaris com vam veure en el s.XX. Crisis econòmiques, agreujades ara per l’ambiental, tensions entre els Estats i les grans potències, com veiem amb la guerra a Ucraïna o l’escalada armamentística de l’imperialisme europeu, així com els fenòmens de la lluita de classes que hem vist en l’última dècada o fenòmens polítics nous, tant per esquerra, com per dreta, com estem veient amb l’auge de l’extrema dreta en diversos països europeus. El capitalisme ens està conduint, de nou, a la cruïlla en la qual s’haurà d’imposar la revolució o bé ho farà la contrarevolució sobre nosaltres.

Una gran part de l’esquerra, inclosa la que parla d’anticapitalisme, va apostar a la construcció de partits anti-capitalistes, amplis, sense delimitació de classe i amb un programa que no parli de revolució, ni es prepari per a aquesta. La majoria d’aquesta esquerra ha acabat sucumbint a projectes neo-reformistes com Podemos, que avui és part del govern de la quarta potència imperialista de la UE. Uns altres ho han fet a projectes com el de la burgesia catalanista. Deien que era la manera d’adaptar-se als “nous temps”, a la mentalitat de la gent. Han acabat adaptats als qui es conjuren tots els dies perquè cap procés de lluita dels de baix aconsegueixi desafiar l’statu quo.

També hi ha sectors que reprenen els vells prejudicis de l’anarquisme, moltes vegades barrejats amb el pensament postmodern, l’autonomisme i altres ideologies nascudes sota l’ofensiva neoliberal. Dipositen tota l’esperança en el desenvolupament en si de la lluita social, sense atendre la necessitat de construir organitzacions revolucionàries. És comú sentir parlar en contra de la idea de preparar-se per prendre el poder, de construir partits revolucionaris.

La revolució espanyola i les raons de la seva derrota mostren que totes aquestes ideologies, venudes com a “noves”, ja van ser assajades i avui són meres rèpliques satíriques. El POUM va demostrar com els esdeveniments revolucionaris el van superar i va ser incapaç d’aixecar una alternativa revolucionària. La seva entrada en el Front Popular al febrer de 1936 per a, com deien, “no aïllar-se de les masses”, va ser una adaptació a la política de conciliació de classes que després practicarien a “gran escala” amb la seva entrada en el Govern.

També l’anarquisme i els seus prejudicis contra el poder i l’organització d’una direcció revolucionària en un partit de treballadors van quedar posats en qüestió pel paper de la direcció de la CNT. En xocar amb la realitat, amb una revolució que per a sobreviure havia d’enfrontar-se al feixisme d’un costat i a la burgesia republicana i el reformisme de l’altre, alguns van veure com no podien abstenir-se de prendre el poder, és a dir; controlar l’ordre públic, la repressió de la reacció, la lluita en el front, la producció, els transports, etc. La direcció de la CNT i la FAI, va refusar això, i van optar per a no aplicar la “dictadura del proletariat” per participar en el govern i ajudar així a recompondre la “dictadura del capital” amb rostre democràtic.

Un altre sector, de la qual l’Agrupació de los Amigos de Durruti van ser la seva màxima expressió, van trencar amb bona part d’aquests prejudicis apostant per la conquesta del poder pels treballadors, per centralitzar i planificar democràticament l’economia per part dels obrers i erigir un Exèrcit proletari eficaç i disciplinat. Fins i tot la mateixa idea de direcció revolucionària va ser plantejada per aquest sector i, la seva absència, com una de les claus per comprendre la derrota. Idees que tendien a confluir amb el bagatge teòric i l’experiència del marxisme revolucionari.

Sense cap dubte, van ser les posicions dels trotskistes i del mateix Trotsky les que van aconseguir aixecar un programa i una estratègia per a la victòria de la revolució, així com la crítica i el balanç agut a la política de les direccions obreres. Això va ser pel fet que no es basava en exclusiva en la mateixa experiència espanyola, partint de zero, sinó de les experiències de gairebé un segle de moviment obrer, de revolucions com la russa, l’alemanya, la xinesa, de la lluita contra l’estalinisme, de la qual les lliçons s’havien condensat en el marxisme revolucionari de l’Oposició d’Esquerres Internacional.

La revolució espanyola va constituir una gran experiència, que hem de prendre com a herència de la nostra classe, per definir quines són les línies mestres per les quals hem de construir un programa, una estratègia i una organització perquè en el següent intent de “prendre el cel per assalt”, la classe treballadora i els oprimits i oprimides acabem vencent.


Facebook Twitter

Santiago Lupe

Nació en Zaragoza, Estado español, en 1983. Es director de la edición española de Izquierda Diario. Historiador especializado en la guerra civil española, el franquismo y la Transición. Actualmente reside en Barcelona y milita en la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) del Estado Español.


Federico Grom

Vive en Barcelona. Técnico en edición e ilustrador. Es militante del la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) y escribe en la sección de Política y Mundo Obrero de Izquierda Diario.es

3 d'octubre de 2017: una jornada que va demostrar que hi ha una alternativa amb independència de classe al processisme

3 d’octubre de 2017: una jornada que va demostrar que hi ha una alternativa amb independència de classe al processisme

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l'1-O

Postals de la repressió espanyolista que no va poder acabar amb l’1-O

El procés s'enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?

El procés s’enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?

S'agreuja la crisi del Govern: requiem pel processisme i tornada a l'autonomia

S’agreuja la crisi del Govern: requiem pel processisme i tornada a l’autonomia

Unidas Podemos pacta els Pressupostos i s'empassa el "gripau" del rearmament imperialista. Quant pujarà la despesa militar?

Unidas Podemos pacta els Pressupostos i s’empassa el "gripau" del rearmament imperialista. Quant pujarà la despesa militar?

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Solidaritat amb els acomiadaments de Decathlon a Getafe

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Èxit de seguiment a les aturades de TMB Busos a Barcelona

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques

Crisi a UP: Podemos i Izquierda Unida anirien per separat a les eleccions municipals i autonòmiques