×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Ni oblit ni perdó: repressió i fi de cicle del processisme

El fi de cicle del processisme amb la crisi del govern català ERC-Junts deixa rere si una llarga història de la qual tenim moltes lliçons que extreure.

Verónica Landa

divendres 28 d’octubre
Facebook Twitter

El fi de cicle del processisme amb la crisi del govern català ERC-Junts deixa rere si una llarga història de la qual tenim moltes lliçons que extreure. Sense anar més lluny, sobre l’1-O i com tot l’aparell repressiu del Règim del 78 es va posar en marxa d’una manera molt més intensa, per intentar acabar amb el referèndum de 2017 i amb les aspiracions democràtiques del poble català. Una repressió que ha anat molt més enllà d’aquell primer d’octubre de fa cinc anys, i que a dia d’avui encara es continua patint.

L’1-O de 2017 es va aconseguir votar en molts col·legis malgrat la brutal repressió de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, ordenada pel govern del PP, que van carregar en molts punts de Catalunya. Prèviament a aquell diumenge, l’Estat ja havia començat a moure els engranatges repressius amb els quals compte per intentar evitar que se celebrés el referèndum, mantenint una “estratègia de desgast” amb la Generalitat. Els Mossos d’Esquadra també van jugar el seu paper tancant prop de 200 col·legis abans de la jornada electoral. El saldo de l’1O van ser més de 1.200 ferits, amb càrregues per tota Catalunya que van deixar postals d’una repressió mai vista, i més de 3.000 processaments amb casos de tota índole.

A aquest saldo repressiu encara caldria sumar-li l’aplicació del 155, les detencions i empresonament dels líders independentistes, l’exili de polítics i activistes, i els judicis i operacions policials arran de les protestes contra la sentència del procés en 2019. Entre aquests últims, destaquen casos com l’Operació, o el cas de Marcel Vivet on, a més de la Fiscalia, actuava també la Generalitat com a acusació.

Què tenen en comú octubre de 2017 i octubre de 2019? Per part de la burgesia catalana i els seus partits, tenien clar que no arribarien fins al final a l’hora de proclamar la independència de Catalunya; i per part de la CUP, es va seguir amb la política d’unitat nacional, sense plantejar una alternativa a la direcció del procés, deixant a milers de persones autooganizadas sense la mínima direcció política que plantegés una alternativa a l’atzucac que defensava el govern, i totalment exposades a la repressió i persecució d’un Estat que lògicament, tal com venien anunciant des de fa anys, anava a defensar rabiosament la unitat de l’Estat.

La revolució dels somriures, el mambo i el Règim del 78

En 2017 els sondejos reflectien que un 80% de la població catalana volia votar, i la situació prèvia a l’1O ja deixava veure clarament que s’anava cap a un enfrontament obert amb l’Estat i la seva repressió.

Davant els dubtes sobre com s’aplicaria el resultat de la votació, Puigdemont al·legava que el “govern no podia actuar contra la gent”, però aquesta era justament l’amenaça del govern de Rajoy i del Règim del 78. I enfront d’aquesta amenaça, el Govern deixava el referèndum i tot allò relacionat amb ell en mans de l’espontaneïtat, o amb mobilitzacions “ciutadanes” als carrers i totalment encotillades en el seu full de ruta estèril de desobediència.

No es podia esperar una altra cosa dels representants de Junts pel Si que no buscaven una votació amb mobilitzacions als carrers. Perquè aquesta, la mobilització als carrers, era l’única via perquè en 2017 hi hagués referèndum i que el seu resultat es portés endavant. Imposant-ho mitjançant una gran mobilització social en clau d’enfrontament directe i obert amb l’Estat, i amb la classe treballadora al capdavant, que, com a productora en aquesta societat, és la que pot doblegar-li el braç a les institucions capitalistes i imposar la seva voluntat.

No obstant això, quan una cosa així succeeix, no sol quedar-se en els marcs de la conquesta de drets democràtics, com l’autodeterminació, sinó que va més enllà plantejant la necessitat de resoldre problemes socials com l’atur o l’habitatge, assenyalant al capitalisme com el causant dels mateixos i, per tant, la necessitat d’acabar amb ell.

Amb la CUP el debat se centrava en la necessitat que trenqués amb la política d’unitat nacional i plantegés una alternativa basada en la mobilització, l’extensió a amplis sectors de la classe treballadora i sectors populars, i en la independència de classe. No obstant això, van continuar aprofundint la seva línia de seguidisme i acceptació del full de ruta del procés, per exemple, donant suport al projecte de Llei de transitorietat que mantenia la mateixa legislació capitalista i racista de l’Estat espanyol.

Coneixem a la Policia Nacional reprimint vagues, al 15M i a la joventut que va sortir als carrers. També coneixem a la Guàrdia Civil i com actua en la frontera sud o a Euskadi. Aquesta mateixa policia, va ser la que es va enviar massivament a Catalunya. La mateixa a la que la Corona, l’Estat i la Judicatura, li va donar via lliure. Per què llavors, veient aquest panorama, no es va fer una crida a mobilitzacions massives, independents dels partits del Govern i a organitzar-se contra la repressió que ja s’estava anunciant? El debat és sobre l’estratègia o la no estratègia de l’esquerra independentista.

Enfront de la resposta repressiva del Govern central i de les institucions del Règim del 78 en les setmanes prèvies a l’1O, es va veure el potencial de resposta, amb manifestacions massives, convocatòria de vagues, l’autoorganització per ocupar col·legis, o la creació dels comitès de defensa del referèndum en barris i universitats. Una mobilització que va superar amb escreix el full de ruta de Junts i d’ERC. No obstant això, ni l’esquerra independentista ni l’esquerra sindical va plantejar una política per mantenir aquestes mobilitzacions i reforçar-les.

Una de les campanyes de la CUP va ser la del famós ‘Mambo’, amb una furgoneta que representava al procés; tota una metàfora d’aquesta no preparació, o més aviat del pensament anti estratègic de la CUP. Un pensament anti estratègic quant a que no es tenia un pla per imposar la teva voluntat i vèncer, en aquest cas, a l’Estat espanyol. Quan la furgoneta (el procés) cau pel barranc, ens plantegen que “Ítaca” la fa el poble, o més aviat l’espontaneïtat del “poble”, perquè no hi ha camí, i per tant no hi ha estratègia. L’eclecticisme de la CUP i la seva negació de l’estratègia en estat pur.

Com deia Lleó Trotsky, la victòria és estratègica, es prepara. No pot limitar-se a plantejar els escenaris de conflicte i buscar accelerar-los, sense buscar quines són les vies per vèncer. Més encara en un escenari d’enfrontament amb l’Estat, que deixava tot el moviment democràtic exposat a la repressió i que deixava el camí obert a la frustració política.

Autonòmica o estatal, la repressió no entén de fronteres, però sí de classe

La “retirada de tropes” del Govern central no va significar en absolut la fi de la repressió contra el moviment democràtic català.

I, així, arribem a octubre de 2019, quan la sentència del procés va remoure Catalunya i es van produir mobilitzacions massives, amb la joventut en primera fila. Van tornar les càrregues, les detencions, la violència policial. La diferència és que en 2019 la repressió venia de part dels Mossos, en coordinació amb Policia Nacional i Guàrdia Civil, i seguint ordres polítiques del Govern, el mateix Govern al qual molta gent va sortir a defensar de la persecució judicial.

Ja en les manifestacions i en les universitats, mentre ens organitzàvem per defensar el referèndum de 2017, així com plantejàvem la necessitat d’unir lo democràtic lo social, debatíem sobre el perill de caure en el parany del Govern de la rentada de cara als Mossos, com la “nostra policia”, la bona, la de la futura república catalana.

Assenyalàvem que teníem memòria i, per tant, recordàvem perfectament la repressió dels Mossos a Bolonya, a les vagues generals, on li van treure un ull a Esther Quintana. Que no oblidàvem el desallotjament del 15M, la mort de Juan Andrés Benítez, les tortures a la comissaria de Les Corts, o als Mossos entrant en les universitats a detenir estudiants. Que era la mateixa policia racista que apallissa a joves racialitzats. Aquesta, no era la nostra policia, perquè partim de la base que cap policia “és nostra”. La policia i els cossos repressius són eines que té l’Estat per defensar els interessos de la classe capitalista.

La classe treballadora no té policia perquè és la seva enemiga irreconciliable com a eina del capitalisme per reprimir, mantenir la propietat privada i aprofundir en la divisió entre sectors de la classe treballadora i els sectors populars.

La violència policial, el racisme i la discriminació no són fets aïllats perquè són l’ADN dels cossos policials i el que garanteix la divisió entre els explotats, perquè governin els Estats i governs al servei de la classe capitalista. Si la violència policial no és un fet aïllat tampoc ho és qui té la responsabilitat política de sostenir a aquesta institució repressiva que està podrida i és irreformable.

Amb tot això, arribem al pacte d’investidura de l’actual Govern, on la CUP va introduir la Comissió d’estudi sobre el model policial -que a més, anava a presidir-, teòricament per fiscalitzar a la policia, però que darrere amagava tota una lògica de que, una institució repressiva com la policia, pot reformar-se o democratitzar-se traient uns certs elements reaccionaris, com si aquests fossin una anomalia i no la norma. Una mostra de que seguien en la mateixa línia del 17, sense plantejar una direcció o política alterativa a la del processisme, i que a sobre s’aprofundeix portant endavant polítiques de reformes d’institucions tan reaccionàries com els Mossos.

Les lliçons dels octubres catalans

El Règim del 78 i el seu estat no són reformables; defensar el contrari és conduir a la frustració i el descontentament. En els marges d’aquest règim no hi cap el dret d’autodeterminació ni, de fet, tampoc molts drets fonamentals com la llibertat d’expressió sense cap mena d’ingerència.

El curs autoritari i repressiu a Catalunya era posterior al 2017. Com un punt d’inflexió fonamental trobem l’aprovació en 2015 de la Llei Mordassa, com a resposta donada per endurir la repressió a la protesta social que havia començat a agafar força des de 2011 com a resposta a l’efecte de la crisi econòmica, social i política oberta amb el 15M.

La sentència del procés, i la recrudescència de la repressió contra l’independentisme, aprofundia aquest curs i, sobretot, el relegitimava. La Llei Mordassa va causar un rebuig majoritari en ser vista com un intent lliberticida i autoritari de blindar al règim davant el descontentament social. No obstant això, l’element nou de la repressió contra l’independentisme és el que despertava unanimitat en tots els agents del Règim, excepte alguns matrius en les seves polítiques.

En una xerrada a l’acampada de Plaça Universitat l’octubre de 2019, i a la que em van convidar per parlar sobre repressió -per explicar la meva experiència com a represaliada en el marc de la repressió post 1 d’octubre- em van fer una pregunta que crec que sintetitza com la repressió no enfrontada, ha estat un factor clau de desmobilització i desafecció política. Un noi jove em va preguntar què podien fer per combatre la por que sentien davant la repressió, davant les càrregues o les detencions. Clarament, la pregunta era totalment lògica, perquè l’experiència de la joventut que va sortir als carrers l’octubre de 2019, va ser, d’una banda repressió de part dels Mossos, i d’altra banda abandó o criminalització per part dels partits del Govern. Per tant, la resposta a aquesta pregunta no és tant trobar com afrontar la repressió o la por de manera individual, sinó la necessitat d’una estratègia davant la repressió.

La repressió i l’estratègia per enfrontar-la -o la falta d’ella- ha portat a la desafecció política als milers de joves, activistes i militants, que anys enrere lluitaven als carrers pel dret a decidir. No obstant això, el nus del debat va molt més allà i es tracta de l’estratègia d’unitat popular i nacional amb els partits històrics de la burgesia catalana i com això desarma qualsevol element per a una veritable lluita per la conquesta del dret d’autodeterminació.


Facebook Twitter

Verónica Landa

Barcelona | @lierolaliero

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

L'ANC convoca a una manifestació davant l'ampliació del delicte de desordres greus

L’ANC convoca a una manifestació davant l’ampliació del delicte de desordres greus

CGT Catalunya: "Més repressió a la protesta a canvi d'eliminar la sedició"

CGT Catalunya: "Més repressió a la protesta a canvi d’eliminar la sedició"

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge

El govern s'assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

El govern s’assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

Rècord d'encariment de la cistella de la compra a l'octubre amb una alça de preus del 15%

Rècord d’encariment de la cistella de la compra a l’octubre amb una alça de preus del 15%

La reforma del delicte de malversació podria afavorir a condemnats pels casos ERE, Noos i Gürtel

La reforma del delicte de malversació podria afavorir a condemnats pels casos ERE, Noos i Gürtel